Molt bonic el poema, com la foto. Els versos són tangibles (i legibles, "dicibles" i audibles), i la mètrica no sé si és llum, però és important per l'estructura i la memorització. Però on hi ha (o hi hauria d'haver) la màxima claror és en el contingut.
Vaig pensar que la forma geomètrica de la lluna connotava la mètrica, i penso que la màxima claror és en la forma, però també en el contingut, o en l'interpretació, que diu Salvador Oliva.
Lluna que creix
ResponEliminapuntall que se'ns amaga.
Randa de branques.
Ho has dit més breu i millor que jo, Carme!
EliminaEts molt bona observadora, Helena. Ho dic pel diari il·luminat.
ResponEliminaEl teu poema també és llum fina.
M'agrada molt l'art, Olga, tot i que no l'adoro, com deia Pessoa que no s'havia de fer.
EliminaFiligrana de llum en paraules.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier! Avui la lluna ja és quart creixent o més.
EliminaBrilla la llum de la poesia i aquesta llu per sempre.
ResponEliminaGlòria,
Eliminala poesia és sempre com la lluna.
M'agrada aquesta decadent, una exploració, quasi intangible.
ResponEliminaSalut.
Igor,
Eliminagràcies, sí, la lluna és pràcticament intangible, i ho ha de continuar sent per ser lluna.
Molt bonic el poema, com la foto. Els versos són tangibles (i legibles, "dicibles" i audibles), i la mètrica no sé si és llum, però és important per l'estructura i la memorització. Però on hi ha (o hi hauria d'haver) la màxima claror és en el contingut.
ResponEliminaVaig pensar que la forma geomètrica de la lluna connotava la mètrica, i penso que la màxima claror és en la forma, però també en el contingut, o en l'interpretació, que diu Salvador Oliva.
Elimina