En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 27 de desembre del 2014

Ambició

Radiant com una núvia
cada cop que recito.
I més feliç que si em casés.
M'omplen les engrunes.
a

8 comentaris:

  1. xavier pujol27 de desembre del 2014, a les 10:51

    Visca la núvia de la poesia!

    ResponElimina
  2. Igor27 de desembre del 2014, a les 13:27

    M'omplen les engrunes capgira el poema com si fos un mitjó, un cop de volant dràstic. M'agrada molt aquesta viga atravessada al camí dels dos primers versos.
    Salut. Visca el 2015, (si us plau)

    ResponElimina
  3. Olga Xirinacs27 de desembre del 2014, a les 18:47

    Ja diuen els savis que la llum ve de dins nostre quan creiem en nosaltres mateixos, cosa que és la primera condició del'amor.
    Però no ho rebaixis a categoria amb les engrunes.

    ResponElimina
  4. Olga Xirinacs27 de desembre del 2014, a les 19:08

    Volia dir 'de' categoria, perdó.

    ResponElimina
  5. Carme Rosanas27 de desembre del 2014, a les 20:24

    Que duri per sempre la felicitat de la poesia... I aquest casament amb ella...

    Engrunes o no...

    ResponElimina
  6. Helena Bonals27 de desembre del 2014, a les 22:22

    Us contesto a tots amb el següent poema (inspirat en el meu blog Una cosa molt gran en una de molt petita).

    ResponElimina
  7. Glo.Bos.blog28 de desembre del 2014, a les 23:06

    Oh, Helena, que ets sentis així és meravellós! Jo també sóc molt feliç quan recito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals29 de desembre del 2014, a les 10:15

      No m'estranya que siguis feliç, perquè ho fas molt bé, Glòria.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...