En aquesta època de l'any
la posta s'estabilitza,
ja no es fa fosc més aviat,
tot esperant el pas de puça.
El pitjor ha passat,
com quan amaina el temporal,
com quan treus la paella del foc.
També encara dins la cova
tindràs la primera ombra
d'un poema no escrit,
d'un esclat que dus dins.
Preciós¡
ResponEliminaGràcies, Encanto. M'he fet seguidora teva!
EliminaEn llegir la data del 20N, abans d'entrar al blog a llegir el poema sencer, em creia que anaves a parlar d'una altre tema.
ResponEliminaO també s'hi pot fer?
En tot cas, si fem una lectura "només" del temps de tardor, el poema és molt bonic.
Xavier,
Eliminano sé a què et refereixes, però he pensat que el dia 10 de desembre faig un recital!
No havia entès res Helena.
EliminaEm referia al 20 N, 39è aniversari del dia de la mort del dictador.
Ja ho havia pensat! Però no me'n volia recordar...
EliminaM'agrada això del pas de puça. Aquest poema és més llarg del que acostumes a fer-los, un bon esclat.
ResponEliminaEl títol també és més llarg, Sílvia! Per ajudar el pas de puça.
EliminaA dies curts, poemes llargs, doncs!
ResponEliminaM'ha encantat l'associació entre el pas cíclic de les estacions amb la generació del poema.
Eduard,
Eliminano són molt originals, però sempre funcionen aquestes associacions.