En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 30 de novembre de 2014

Darrere les paraules

Si no recordes un poema
amb tota la seva mètrica,
si no en retens el vent rere els versos,
pots dir que aquest poema t'ha arribat?
Si no recordes l'amor,
és que aquest ha existit mai?

16 comentaris:

  1. Bona reflexió. Ostres, Helena, moltes vegades no aconsegueixo ni recordar un bri d'aquest vent i és una pena. En fi.
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igor,
      suposo que després de la primera fiblada que et fa estimar un poema, és difícil de tornar al mateix nivell d'admiració, com amb el primer amor. No és culpa del poema sinó de la teva predisposició, suposo. Llavors l'oblides, quan en una altra ocasió l'hauries retingut per sempre, com em va passar a mi amb el poema Dona de primavera de Margarit.

      Elimina
  2. Res no mor mentre ho recordem. Però allò que no recordem ja no existeix… i molt probablement no ha existit mai de debó.
    Molt bo, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume,
      tot el que no es repeteix, com el riu d'Heràclit, és en contradicció amb el que és permanent segons Parmènides. Les dues coses són veritat. M'agrada això de "Res no mor mentre ho recordem".

      Elimina
  3. També pot ser que algú t'estimi amb tot el cor.. però tingui mala memòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      això és un tema escabrós. La meva àvia m'estimava molt però té Alzheimer i ja no em reconeix.

      Elimina
  4. Mentre ho recordem segueix viu en nosaltres el que sigui, sigui un poema o un amor, però em resisteixo a creure que si no ho recordem no hagi existit mai. En algun lloc dins nostre queda alguna cosa d'allò que hem oblidat i tot allò que som en cada moment parteix del que hem viscut ho recordem o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      la importància de l'inconscient, crec que és del que tu parles. Però per trobar el passat en ell hi ha d'haver-hi estat abans.

      Elimina
  5. Ens donem massa importància, penso com la Carme. Hi ha records que queden amagats en algun racó fosc i pot ser que algun dia acabin surant en el pou de la memòria ("Si puc", de Ferrater).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      Ferrater era molt realista, jo sóc més romàntica. Però sé que tenia la seva raó, tot i que em costa molt d'entrar-hi, ja ho saps.

      Elimina
  6. Tal vegada la rima s'escolà entre els dits... i deixà només la tebior als dits

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel,
      és el que jo en dic un "deix de bellesa"!

      Elimina
  7. Poema filosòfic, digne de ser meditat; no obstant, sóc de l'opinió que, deixant de banda el cas sempre trist de malaltia, si el poema no el retenim és que no ens va arribar. I l'amor, igualment, perquè sempre marca, i molt més que un poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      que bé que almenys tu estiguis tan d'acord amb mi!

      Elimina
  8. Seguint amb el comentari de l'Olga, o sigui, seguint el fil de la teva reflexió/poema, (o picant l'esquer, vaja), diria que la memòria exacta dels versos no impedeix la permanència d'alguna substància (la màgia?) d'un poema, sí del "vent rere els versos" (aquella mateixa màgia?). Igualment, no recordar els detalls infinits de la història d'un amor no vol dir no haver estimat. Tots se'ns en va, es dissipa, i de fet amb el temps recordem més els records que l'experiència directa, aquest present fonedís que se'ns queda enrere a cada passa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      he de reconèixer que tens raó, les coses es poden veure sempre de més d'un costat.

      Elimina