En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 28 de febrer del 2013

Reflexió

Per què és tan
insignificant l'espurna,
si immenses són les estrelles,
l'obra que se'n desprèn?

12 comentaris:

  1. M'agraden les reflexions en forma de pregunta! La resposta se sol trobar dins la mateixa pregunta. En les petites coses hi ha la felicitat més gran. Les espurnes són un foc naixent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el meu motiu preferit, Sílvia. De reflexió constant.

      Elimina
  2. Mira, el pròxim article o poema serà dedicat a aquelles estrelles que brillen en la lluminositat més gran, com ara els grans personatges de la Història i per contra els diré, em diré, et diré que també poden arribar a plorar, però tot i saber que el seu plor pot ser un sutnami, també et diré que paguen amb la seua vida el fet de sentir-se per un moment espurnes en la infinitat.

    Una abraçada, de fet ho paguem tots, però ja veus com els bojos portaran el bé que deia d'una altra manera la religió jueva.
    No, crist no era homo, com diu algun desalmat.

    Vicent

    ResponElimina
  3. Tot i jo no tenir res en contra dels homsexuals com bé saps, és a dir, en no tenir res contra els homes de la llàntia, aquells que busquen per tota Atenes una persona digna i mai no la troben.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobar una persona digna és com trobar una estrella, oi, Vicent?

      Elimina
    2. Quan arribes "Desde el Bé" a saber que "mal" i "bé" són dues cares de la mateixa moneda comences a morir, i a viure, has posat una data a la teua vida, un sacrifici per Déu a la teua ànima, i trobes com un homo, o Diògenes, eixe home o dona digne, creu-me, però sense pressa, recorda el disc del Llach i els versos de Kavafis: ...has de pregar que el camí sigui llarg...

      Elimina
  4. Proposta:
    Per què és tan
    insignificant l'espurna,
    si immenses són les estrelles,
    l'obra que se'n desprèn.

    S

    (mangífic, el darrer vers!)

    ResponElimina
  5. I un signe d'interrogació, potser ens caldria.

    ResponElimina
  6. Hola, profe!

    Completament d'acord amb les teves esmenes. No poso signe d'interrogació per una mena de repressió estúpida, és que una companya de feina amb el nivell K d'abans, fa sis anys, em va recomanar que no fes servir la interrogació, com a tu i la Sílvia no us agraden els dos punts.
    Ara ho canvio.

    ResponElimina
  7. Ja fa temps que vaig decidir posar signes a començament i final de frase interrogant. Així s'evita el dubte de com s'ha d'entonar un text si no saps com acabarà. Sobretot en prosa. Hi ha correctors que me'n treuen un i altres que me'ls deixen. Sempre s'ha de facilitar la comprensió d'un text per sobre de tot. Això de la comprensió també, i sobretot, val pels que escriuen sobre colors foscos... Hi ha revistes on no s'entén res. Llàstima. Són atencions als lectors.

    ResponElimina
  8. Olga,
    el que deia aquella noia es referia a no preguntar, no pas no posar el signe d'interrogació. Jo també sóc partidària dels dos signes, un al principi, l'altre al final. El Joan Solà, professor meu, també feia com tu.

    ResponElimina
  9. M'alegra saber-ho. Gràcies, Helena, i bona nit plujosa. M'agrada la pluja i quan plou m'encenc una llantieta en forma de llar de foc.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...