En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 26 de febrer de 2013

Hivern


Aquí, tristesa.
Aquest fred l'esperona:
l'espill no es trenca.

DORCA, Jordi. Comentari dins El bosc dels somnis

Aquí, la joia.
Aquest fred tonifica:
l'espill perdura.


18 comentaris:

  1. Les dues cares del mirall en un joc d'Haikús meravellós. Només sabrem quina és la imatge real i quina la reflectida en funció del nostre propi estat d'ànim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El profà,
      sí, depèn de si no estem eutímics, el veure-ho d'una manera o d'una altra, en general.

      Elimina
  2. La joia, el fred, l'espill pot ser en si bo, però hi ha un moment en que les dones i els homes ja ens cansem d'ell i el volem trencar, és quan trobem l'amor de l'altre, de l"altre" i del nostre partenaire, el primer és el que mai no coneixerem, l'altra cara de l'espill i el segon el que ens fa companyonia i ens dona amor, però la pressa, l'utilitarisme, el fins i tot diria conductisme del fet és l'emprenta negativa d'Occident, no cal tenir pressa, i és el que et deia, no cal tenir-ne ni als 90 o 100 anys, creu-me, una vida pot ser eterna en cinc minuts...

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. I em ve com anell al dit per a dir-te que hui 26-02-13 he entès el vers de Machado, només eixe de "caminante no hay camino". Tan infinit és l'espill. Un petó d'amic.

      Vicent

      Elimina
    2. Vicent,
      completament d'acord amb tots dos comentaris. No se t'escapa res!

      Elimina
  3. ¡Una contra! Una bona contra...
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igor,
      una contra com la de l'última pàgina dels diaris!

      Elimina
  4. Molt bo l'efecte mirall! Es reflecteixen perfectament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, no hi havia pensat que els dos haikus eren un mirall l'un de l'altre, ets molt bona intèrpret!!!

      Elimina
  5. Ui!
    Fred doble, Helena. Però alegria, humor. Que no manquin.
    I posats a dir, jo hi posaria una llar de foc, aquí.
    Il·lustraria molt bé la cosa. De fet, hi ha una amiga blogaire (la que sempre es passeja, amb els ulls oberts com melons, pel bosc ple de somnis) que n'hi té exposades una bona colla, en el seu blog. En podries aprofitar alguna, trobo jo, i àdhuc afegir-hi alguns dels seus bells poemes.
    Una abraçada per a tothom. I moltes gràcies, Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi,
      ja ho faré de posar-hi una llar de foc!

      Elimina
    2. és broma, Helena, no cal
      Una abraçada per a tothom!

      Elimina
  6. M'agrada molt aquest joc de miralls. Miralls en el contingut, miralls en l'estat d'ànim, miralls els propis poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són tot el contrari, però la lluna i el sol, l'hivern i l'estiu, s'emmirallen d'aquesta manera que dius tu, Carme. Es necessiten tots dos elements.

      Elimina
  7. Senyora Bonals, un diàleg esplèndid entre el reflex del mirall i el reflex del reflex del mirall. Si el fred la esperona i la tonifica a l'hora, no és estrany que visqui de la joia de la tristesa, car no de la tristesa de la joia. Moltes felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La joia de viure de la tristesa, senyor Strike.

      Elimina
  8. El mirall és fred i ens aporta la seva fredor.
    Nosaltres sóm càlids i encenem el mirall.

    ResponElimina