En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dimecres, 6 de febrer del 2013
Fosca ardent
Dus ulleres de sol
enmig de la nit.
Escrius a llapis
i no s'esborra.
Vols córrer
i les cames no es mouen.
Ningú t'ha ensenyat a viure,
però l'art l'aprens tota sola.
Dus cuirassa i ni ha ha cap guerra. Els mots que calles criden amb força. Però hi ets encara que no puguis córrer. Ningú t'ha ensenyat viure Només escrius la vida.
No sé si té res a veure, però no me n'he sabut estar... sovint em serveix deixar-me portar per les paraules dels altres... Gràcies, un cop més. Bon dia Helena.
El que aprenem per nosaltres mateixos és el més valuós, en l'art i en la vida. I no s'esborra mai! M'encanten aquesta fosca ardent i la resposta de la Carme l'hi escau moltíssim. Molt bon dia, poetes!
Escriure la vida. Molt bona, la de la Carme, que sembla reflectir-se en el teu com una imatge en una ullera de sol. Em recorda la frase que cito al meu darrer article, de Delphine de Vigan, que es va posar a escriure la seva mare. Vivim i escrivim, i aprendre a viure és aprendre a escriure, com aprendre a escriure ésaprendre a viure. No sóc tampoc dels que creuen en la dicotomia entre la literatura i la vida.
L'art és part de la vida i amb el que llegim o veiem viure fem la nostra vida, el nostre art, la meua psicoanalista em deia que tot i que no comprenguera res d'un escrit el llegira, perquè feia la seua tasca al meu inconscient, i és veritat, així comencem a viure sentint parlar sense comprendre els nostres pares, després una llumeneta ens il·lumina i veiem en nosaltre allò que ells deien i ho descobrim, per primera vegada, que en realitat és per segona, o infinitèssima vegada.
Dus cuirassa
ResponEliminai ni ha ha cap guerra.
Els mots que calles
criden amb força.
Però hi ets
encara que no puguis córrer.
Ningú t'ha ensenyat viure
Només escrius la vida.
No sé si té res a veure, però no me n'he sabut estar... sovint em serveix deixar-me portar per les paraules dels altres... Gràcies, un cop més. Bon dia Helena.
M'agrada moltíssim, Carme. Sobretot el final. I tant que hi té a veure!
EliminaEl que aprenem per nosaltres mateixos és el més valuós, en l'art i en la vida. I no s'esborra mai! M'encanten aquesta fosca ardent i la resposta de la Carme l'hi escau moltíssim. Molt bon dia, poetes!
ResponEliminaSílvia,el títol és un plagi de Buero Vallejo, En la ardiente oscuridad.
EliminaEscriure la vida. Molt bona, la de la Carme, que sembla reflectir-se en el teu com una imatge en una ullera de sol.
ResponEliminaEm recorda la frase que cito al meu darrer article, de Delphine de Vigan, que es va posar a escriure la seva mare.
Vivim i escrivim, i aprendre a viure és aprendre a escriure, com aprendre a escriure ésaprendre a viure. No sóc tampoc dels que creuen en la dicotomia entre la literatura i la vida.
Eduard,
Eliminajo sí que crec en aquesta dicotomia. La vida no admet esborranys, ni s'esborra el llapis. L'art em sembla més fàcil de dominar.
L'art és part de la vida i amb el que llegim o veiem viure fem la nostra vida, el nostre art, la meua psicoanalista em deia que tot i que no comprenguera res d'un escrit el llegira, perquè feia la seua tasca al meu inconscient, i és veritat, així comencem a viure sentint parlar sense comprendre els nostres pares, després una llumeneta ens il·lumina i veiem en nosaltre allò que ells deien i ho descobrim, per primera vegada, que en realitat és per segona, o infinitèssima vegada.
ResponEliminaVicent
Vicent,
Eliminabon consell el de la teva psicoanalista.
Cert: 'a colps ens fa la vida', que diu Raimon.
ResponEliminaOlga,
Eliminad'acord amb tu i amb Raimon.