En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 4 de febrer de 2013

Metàfora

És tan esplèndid
que hi hagi un astre,
com que trobem
un reflex d'ell en l'aigua,
al bell mig del desert.

14 comentaris:

  1. Els reflexos ens ajuden en la seva absència. Molt ben trobat, nena.

    Bon dilluns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      m'he inspirat en una imatge que no tinc a mà, i que és en ella mateixa un reflex. És veritat, l'art ens ajuda en l'absència de l'astre.

      Elimina
  2. És tan esplèndid el Sol com la Lluna, que hi haja la bondat com la maldat, el que cal és no sobrepassar certs límits, sempre necessaris, per a estimar cal violentar, sí violentar, i per a morir cal donar la vida, el cos a la Lluna, i l'ànima al Sol.

    Tots som necessaris, tant els astres com els seus reflexos.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      no és el mateix la bondat que la maldat! La maldat hauria de desaparèixer. Estic d'acord, però, que són tan necessaris els astres com els seus reflexos.

      Elimina
    2. Jo crec que en la comprensió dels que solem anomenar "roïns" està la desaparició del mal o millor la pau, doncs els "roïns" són part de nosaltres, són nosaltres mateixos, qui estiga lliure de culpa que llance la primera pedra.
      Només fent un pont de comprensió, ells a nosaltres i nosaltres a ells hi arribarà la pau, que no la erradicació del mal.
      Jo crec, només jo crec.

      Elimina
    3. Tot i que mai no podrem comprendre al nostre "altre" cadascun té un tipus diferent d'"altre" i hi ha un mur infranquejable en la comunicació entre ambdós, quan jo escric "amor" ells llegeixen "odi" i quan ells escriuen "amor" jo llegisc "odi".
      Però jo encara espere un canvi de consciència en la Humanitat no per a comprendre'ns, cosa impossible, però si per acostar-nos una mica, i això passa per que sapiguem que tot, el Tot està dins de nosaltres i només hi ha una cosa que està dins i fora, i és el mal.

      El primer intent de canvi de consciència va ser el de Prometeu, que furtà el foc als déus, el segon el de Sòcrates, que va morir per poder defensar el fet de parlar i de viure com volia i no abaixar els ulls davant d'un "roí" i el tercer va ser el de Crist, hui ja és un sentir col·lectiu, un saber que hem de donar la vida, simbòlicament per l'home roí, cada un de nosaltres, de vells o de joves, com vulguem i quan vulguem, però l'hem de donar, i en som molts els que estem fent de Prometeus, de Sòcrates, de Crists, d'Abels. Espere que arribe a bon port el canvi de consciència universal, i ells cedisquen en la simbolicitat, que ho és de real també, no cal confondre's i nosaltres en ser tots una mica Prometeus, així no haurà de patir ningú la creu, o la cicuta, o el càstic dels déus, la dialèctica de la Història està fent que tots aprenguem una mica, ja va dir la Thorà que els bufons portaran el Messies.

      Elimina
    4. Estima al teu proïsme, sigues capaç de donar la vida simbòlicament a l'altre, tan fàcil de dir i de fer com difícil de comprendre. XD

      Elimina
    5. Ho sento, jo sóc massa rencorosa per estimar tant el meu proïsme, Vicent.

      Elimina
  3. Els reflexos són la poesia de l'astre! Preciós, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      els reflexos són la poesia en ells mateixos.

      Elimina
  4. No hi ha astre sense reflex, seria qquelcom així com llegir un poema sense versos o una novel·la sesnse capítols.

    Ai, perdona , però no estic molt fina hui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha poemes sense versos i novel·les sense capítols, però ja entenc el que dius, Joana. En tot cas no hi ha sol sense lluna a la terra!

      Elimina
  5. De fet, solem mirar més els reflexos que la font de la llum. La lluna no deixa de ser el reflex del sol, als nostres ulls. Vivim en la caverna platònica, vaja -una caverna mediàtica en bona part-. I també coneixem de segona mà. Entre la crítica i la creació, tot sovint anem abans al que parla de qui parla, que al que ens parla a nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      completament d'acord que vivim en una caverna. Però jo no menystinc gens la feina dels crítics, jo en sóc!
      La teva entrada m'ha servit d'aproximació a una bona escriptora, i gairebé en tinc prou. Passa que sóc sensible. Per exemple, si un escriptor s'ha acabat suïcidant, em fa cosa de llegir la seva obra, no m'ho puc treure del cap.

      Elimina