En certa manera la realitat és un miracle entre la visió masculina, la de veure'ns tots entrellaçats i la de veure el lliure albir per contra i individualment, o visió femenina, t'ho dic per allò dels vagons, i en el terme mig està la realitat més bona, diguem-li miraculosa i feliç. No deixes el teu bloc per l'amor de Déu, perquè ja he perdut un Eastriver, que ha fet un descans que jo sospite serà definitiu si més no per a mi, i no voldria perdre amics, i tan importants com vosaltres. Descansos però compteu amb mi, per favor.
Olga, volia dir que sou el molí de vent de la meva electricitat, però em semblava massa fàcil. Sí, sou la meva energia, completament. Si no ja hauria abandonat els blocs.
Escrivim per a nosaltres mateixos, o com si fossim uns altres que es dediquen a nosaltres mateixos, en una tasca d'estricta intimitat alienada (fora del jo i des del jo més estranyament interior), però certament un cop ho hem fet, necessitem la resposta, la companyonia,la passa amiga. I si ens deixa petjada a prop, encara millor.
Gràcies a tu.
ResponEliminaDoncs gràcies de nou! També pel teu bloc.
EliminaSom els vagons
ResponEliminaplens de vibracions
que sintonitzen.
Rodem al mateix pas
xiulem al mateix crit.
Gràcies a tu... Bon dia i bona setmana, Helena.
Carme,
Eliminaaquests vagons són molt fidels, no descarrilen!
Els teus versos sempre agombolen. M'agrada molt aquesta paraula, feia molt de temps que no la sentia.
ResponEliminaSílvia,
Eliminacrec que la va citar el Jordi Dorca. A mi també m'agrada aquesta paraula!
i lo contents que estem seguint-te?
ResponEliminaAixò tampoc té preu.
Com diu la cançó: " no pares, sigue, sigue".
Enhorabona per ser com ets
Cadascú per on l'enfila! Gràcies, Enric!
EliminaEn certa manera la realitat és un miracle entre la visió masculina, la de veure'ns tots entrellaçats i la de veure el lliure albir per contra i individualment, o visió femenina, t'ho dic per allò dels vagons, i en el terme mig està la realitat més bona, diguem-li miraculosa i feliç.
ResponEliminaNo deixes el teu bloc per l'amor de Déu, perquè ja he perdut un Eastriver, que ha fet un descans que jo sospite serà definitiu si més no per a mi, i no voldria perdre amics, i tan importants com vosaltres. Descansos però compteu amb mi, per favor.
Una abraçada d'amor i por
Vicent
Vicent,
Eliminaque no me'n vaig! És un reconeixement. Per mi, puc estar tota la vida amb els blocs. Però no sempre tindré tant de temps com ara.
¿Nosaltres som l'energia i tu la màquina? Procurarem que no es trenqui la catenària.
ResponEliminaOlga,
Eliminavolia dir que sou el molí de vent de la meva electricitat, però em semblava massa fàcil. Sí, sou la meva energia, completament. Si no ja hauria abandonat els blocs.
Escrivim per a nosaltres mateixos, o com si fossim uns altres que es dediquen a nosaltres mateixos, en una tasca d'estricta intimitat alienada (fora del jo i des del jo més estranyament interior), però certament un cop ho hem fet, necessitem la resposta, la companyonia,la passa amiga. I si ens deixa petjada a prop, encara millor.
ResponEliminaJo escrivia per mi mateixa fins que un company de feina em va obrir el primer bloc. No he parat des de llavors!
Eliminala dona que per amor és capaç d'enfilar-se en un tren es mereix tots els bitllets de franc i un crèdit infinit
ResponEliminaQue romàntic, com sempre, Jordi! M'agrada molt això del "crèdit infinit".
Elimina