En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 18 de febrer de 2013

Gratitud

Escric amb més
afany, si m'agombolen
les vostres petges.
Sou els vagons darrere
certa locomotora.

16 comentaris:

  1. Som els vagons
    plens de vibracions
    que sintonitzen.
    Rodem al mateix pas
    xiulem al mateix crit.

    Gràcies a tu... Bon dia i bona setmana, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      aquests vagons són molt fidels, no descarrilen!

      Elimina
  2. Els teus versos sempre agombolen. M'agrada molt aquesta paraula, feia molt de temps que no la sentia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      crec que la va citar el Jordi Dorca. A mi també m'agrada aquesta paraula!

      Elimina
  3. i lo contents que estem seguint-te?
    Això tampoc té preu.
    Com diu la cançó: " no pares, sigue, sigue".
    Enhorabona per ser com ets

    ResponElimina
  4. En certa manera la realitat és un miracle entre la visió masculina, la de veure'ns tots entrellaçats i la de veure el lliure albir per contra i individualment, o visió femenina, t'ho dic per allò dels vagons, i en el terme mig està la realitat més bona, diguem-li miraculosa i feliç.
    No deixes el teu bloc per l'amor de Déu, perquè ja he perdut un Eastriver, que ha fet un descans que jo sospite serà definitiu si més no per a mi, i no voldria perdre amics, i tan importants com vosaltres. Descansos però compteu amb mi, per favor.

    Una abraçada d'amor i por

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      que no me'n vaig! És un reconeixement. Per mi, puc estar tota la vida amb els blocs. Però no sempre tindré tant de temps com ara.

      Elimina
  5. ¿Nosaltres som l'energia i tu la màquina? Procurarem que no es trenqui la catenària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      volia dir que sou el molí de vent de la meva electricitat, però em semblava massa fàcil. Sí, sou la meva energia, completament. Si no ja hauria abandonat els blocs.

      Elimina
  6. Escrivim per a nosaltres mateixos, o com si fossim uns altres que es dediquen a nosaltres mateixos, en una tasca d'estricta intimitat alienada (fora del jo i des del jo més estranyament interior), però certament un cop ho hem fet, necessitem la resposta, la companyonia,la passa amiga. I si ens deixa petjada a prop, encara millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo escrivia per mi mateixa fins que un company de feina em va obrir el primer bloc. No he parat des de llavors!

      Elimina
  7. la dona que per amor és capaç d'enfilar-se en un tren es mereix tots els bitllets de franc i un crèdit infinit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que romàntic, com sempre, Jordi! M'agrada molt això del "crèdit infinit".

      Elimina