En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 9 de juny del 2012


SERRALONGUE, Bruno, Feu d'artifice, Sérandon, 14 juillet, 2000 

Provo d'entremesclar
la feina amb la poesia,
la llar i els focs artificials,
les matemàtiques
amb el llenguatge figurat.

La resta m'embafa
com l'olor de mimosa.

12 comentaris:

  1. És el mateix que faig jo, hi ha cert tipus de persones i jo en sóc una, que necessiten tenir un discurs, ja siga del tipus filosòfic, poètic, o de qualsevol altra manera de fer. I aquestes persones no poden sobreviure si no el desenvolupen, amb tota normalitat i sobretot en llibertat, per això hi ha gent que no concep la llibertat com a cosa necessària sinó només contingent, per a mi, com per les persones que necessiten el discurs la veiem necessària, aristotèlicament necessària, i és la diferència entre els que proposen sol·lucions dictatorials i els que sempre defensem la democràcia.

    Una abraçada valenciana

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això que dius, Vicent, i que el meu poema t'ho hagi inspirat!

      Elimina
  2. Pobra mimosa, Helena... Aquesta flor hivernal que ens porta la llum quan fa fred, l'estimo tant...
    Poeta meva, sigues clement, com ho ets en les teves paraules de vers.
    Hi ha lliris d'aquests de florista que sí que embafen i no es poden resistir en una habitació.
    Mimosa, acariciadora, suau i tan fràgil.
    Adéu, nineta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sento, Olga, quan era petita no suportava la mimosa del jardí de l'escola! Els lliris no sé com són, però deus tenir raó.

      Elimina
    2. Olga i Helena: jo també tinc olors que em porten directament a la infantesa. Una de molt concreta als bons moments i una altra als moments avorrits.

      Elimina
    3. Josep: sobre el tema de les olors que porten a la infantesa n'he fet algun poema...

      Elimina
  3. El punt d'embafament sempre és la línia que no hauríem de trepitjar mai. El que passa és que és subjectiu, com demostra l'intercanvi de comentaris amb l'Olga.
    la maetmàtica, tan afí a la música, ho ha ser també a la poesia, quant aquesta conté musicalitat, ritme, tonalitat...

    ResponElimina
  4. Eduard: la matemàtica i la música: les dues són tan abstractes!

    ResponElimina
  5. Hi ha olors que abans m'embafaven i que ara tolero millor, potser per això de la memòria afectiva que diu el Josep. Quan era petita l'olor de càmfora em repel·lia, ara no tant. Però tens raó, hi ha coses que no embafen mai, com la poesia.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...