En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 24 de juny de 2012

Solterona

Quan has tastat
vi de Marsala,
aquell avís
en el teu cor
serà sempre més fort
que totes les oportunitats
buides per a tu.
No em pregunteu per què,
jo mateixa no ho sé.

22 comentaris:

  1. Jo fa uns cinc o sis anys pensava, Helena, que acabaria fadrí i mai no trobaria una dona amb qui enamorar-me, de fet pensava també que l'amor era una quimera, un invent d'occident, una mena de marejar la perdiu, però vaig trobar el desig per una dona, normalment en un home sol ser primerament amb una casada o commpromesa, per allò de superar la primera fase l'Èdip i finalment vaig trobar el "meu" amor i amb ella vaig superar la segona fase la castració, en les dones és a l'inrevés, però el cos, el cervell en sap tant que si no t'ho penses i quan menys t'ho penses (si és que el poema és autobiogràfic) trobaràs aquell tràngol que et farà passar a tu com a dona primerament el complexe de castració i després el d'Èdip trobant així el teu amor, cada dia després passaras un i altre amb una facilitat i fins i tot inconscientment que t'esfereiràs de la facilitat que hi tindràs.
    El cert és que ser dona o home és ser una persona segons Lacan i la seua teoria dels quatre discursos tots estem hagem provat el vi o no en un o altre discurs en un moment del dia amb la qual cosa no es pot parlar d'homes o dones sinó de vagines i penis o de persones, jo he estat i sóc en molts moments del dia la més dona dels homes o el més home de les dones o una o altra cosa indistintament, no és una qüestió d'història ni d'una essència fixa sinó d'un fluctuar d'un a un altre cantó s'haja provat o no el vi de Marsala.

    Bé, en el que jo puga ajudar amb el que sé i he viscut allà estaré, però solterones hi ha si de veeritat es vol estar de fadrí, el desig de cadascun mou muntanyes, en fi... la vida sempre està per fer o hi ha res escrit.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més clar Helena, una dona primerament accepta la seua castració, és a dir, desitja sexualment els homes en plural, després sent desig, amor o gaudi i s'enamora d'un home compromés i és quan es reconcilia per aquesta transgresió amb sa mare, que és la representació d'aquesta dona a qui transgredeix, i reconciliar-se vol dir que li diu:_Mare, vull el teu home, Mata'm! si és el que vols. I plora per haver-li donat simbòlicament la vida a sa mare és quan Déu, si vols anomenar-lo així en un racó del camí, en un lloc de la seua vida li DÓNA un home, el seu home.

      Elimina
    2. Val a dir que aquest diàleg no ho és sinó que és un monòleg amb l'essència del nostre pare o mare, la seua ànima, o el seu símptoma, la representació de la mare o pare que representa la persona estimada i commpromesa.
      No s'ha de materialitzar sinó que és un monòleg, el més sincer.

      Vicent

      Elimina
    3. Vicent: el teu comentari em supera! M'hi reconec una mica, però. Ets molt savi.

      Hi ha moltes raons per les quals no puc tenir parella, que no vénen a tomb.

      Elimina
    4. No voldria ser pesat i promet no ser-ho més pero... ara vaig, cap persona, i és la meua experiència personal rebutjaria al seu "partenaire" ni tan sols pel fet de tenir tres cames, no hem de veure l'amor diferent a l'amistat, de fet als fadrins aquesta funciona com l'amor, fins i tot de vegades amb sexe, i la pregunta és: Tu rebutjaries a una persona interessant, possible amic, pel fet de tenir tres cames? potser sí, però no si la conegueres una mica i veieres les seues bondats, l'amor és bondat.

      Una abraçada Helena

      Vicent

      Elimina
    5. Vicent: jo no rebutjaria ningú amb tres cames, però fins ara ells sí que m'han rebutjat a mi pel meu defecte metafòricament semblant.

      Elimina
    6. Doncs no et preocupes, això ho paguem tots pel fet de viure a una societat on la joventut i el físic és venut com el més important, però jo et diria que la meua dona i jo ens vam conèixer i vam acceptar-nos tots els nostres defectes, que en són molts, sempre hi ha algú, i t'ho puc assegurar, el que passa és que aquest mitjà no és el millor per a sincerar-se del tot, que no et busque pel teu cos, la meua dona és grasoneta, i tot i que jo no buscava una dona deu, em vaig enamorar temps després d'ella i ara som inseparables, sempre hi ha qui no mira "comprar" al Corte Inglés un home o una dona per a casar-se amb un "espill" o dona deu. T'ho assegure.
      El que passa és que hi ha secrets que no es poden dir públicament però tots en tenim de defectes que són païts pels nostres partenaires, sols és qüestió de trobar aquella persona que això, que no busque una dona o un home en el supermercat.
      No em voldria posar tampoc religiós, res més lluny de mi que re-ligare, que crear credos i normes ni oasis per a desesperats, no, però et diré que Déu és Fe, esperança i caritat.
      Fe: perquè tot és possible i tot és un acte de fe.
      Caritat: perquè la caritat no és sentir llàstima sinó desitjar amb amor l'altre, la seua companyonia, el seu estar amb tu, etc.


      I esperança: perquè l'esperança és el que ens fa ser homes i dones lliures, creu-me no és una qüestió de ser un beat ni un beguí, és una qüestió d'estar més enllà dels convencionalismes i pensar, SABER, SENTIR que la realitat comença per nosaltres mateixos. Nosaltres fem la realitat.
      Voldria que sentires que no són només paraules sinó tota una història personal i com a tal ja sé que és també intransferible, però pensa que lluny de tu a València hi ha un home que et comprén i que voldria donar-te esperances factibles, ganes de viure, tenint això tot, TOT és posible.

      Una forta abraçada d'un amic company

      Vicent

      Elimina
    7. És més cadascun val el que ell mateix s'enteste amb el desig en valdre, passa amb l'art, cal fer-se un nom i el teu "producte" val, en mercadotècnia, el llibre de l'art de la guerra de Tsun Zu t'ho diu, cal creure-s'ho per a valdre, cal saber que valem per a valdre i en psicologia es nota molt si una dona està segura de sí mateixa, se sent estimada que si no se sent, mira, jo de fadrí no em menjava ni una rosca, ara que em sent estimat tinc moltes oportunitats i a més dir-te que allò dels meus dos o tres primers comentaris val fins i tot amb els animals, i no és bestialisme ni broma, és una, diguem-ne llei divina o científica o psicoanalítica, com no va valdre amb qualsevol persona? El cert és que la bellesa està en els ulls de qui mira, i ja no tinc més a dir-te.

      Vicent

      Elimina
    8. Em conformo amb pensar que valc per als blocs, la resta és molt relativa!

      Elimina
  2. ...com ho diria jo?...segur que el vi de Marsala era d'una anyada excepcional...però a vegades en aferrem a un record -sovint idealitzat- i deixem de banda altres vins que potser s'han d'apendre a degustar...ja es sap que ningú no neix "sommelier"...

    Potser el secret no agafar un "colocón"
    Una bona abraçada...
    i un molt bon estiu!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon consell, Rafael, però difícil de portar a terme! Jo no sóc "sommelier" en res, però m'adono de certes diferències, insuperables per a mi. Encara que al capdavall tot prové dels sentits, i tot és una presa de pèl. Per això m'agrada Jane Austen. Resultat: el títol del poema.

      Elimina
  3. ...Ostres, ostres...nena...no acostumo a parar-me a llegir massa els comentaris...però (!!!!!!!!!!!!!) ...ostres, escric poc fora del blog, pk menys poètic sóc qualsevol cosa...i bé...tot plegat no és tant complicat, un desamor o 235...només són això, sempre podem apendre, però una cosa si se, és que quan ens estimen i ens veiem bé això és reflecteix al ull aliens, i, com ho haig de dir ho diré, l'altre dia va sortir del aigua de mar un amb tres cames i no vaig pas veure que les noies del voltant fessin molts ascos ;)!! jj.

    vinga, cony una mica d'anims, menys blog i una mica més de mar!

    ResponElimina
  4. M'hi afegisc, he, he, he... amb el Rafael.

    Ara sí, fins un altre poema. ;-)

    Vicent

    ResponElimina
  5. No entenc gaire res, només et puc dir que vals per als blocs, per a la poesia i per al que et proposis. Segur que hi ha vins boníssims que encara no hem tastat. No em demanis quins perquè ni jo mateixa ho sé però hi són.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia, però no serveixo pas per a tot! Serveixo pel que m'agrada, i ja en tinc prou. I això que sóc com un atletista carregat amb una motxilla de pedres.

      A mi em sembla que m'has entès perfectament.

      Elimina
    2. El poema sí, m'he perdut en el mar de comentaris. Ets molt valenta de carregar tant pes. Una abraçada!

      Elimina
  6. Hi ha pedres com còdols de riu, Helena. Suren en l'aire, si els saps veure. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta: sí, hi ha pedres que no pesen, o que fins i tot ajuden. Petons.

      Elimina