En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 25 de juny de 2012

Empatia

Somniem la lluna,
que al capdavall
és una idea abstracta,
un terreny pla,
un paradís eixorc.
Aquí a la terra, en canvi,
els que no som sers celestials,
vivim i desitgem,
i a voltes fins som feliços.

15 comentaris:

  1. Sí, ja que ho dius tot i no ser celestials, alguns estem "estrellats" :)

    ResponElimina
  2. Jo sé que saber-se immortal, si més no per a mi, és una manera de sentir-me feliç, saber que algun dia tot acabarà, però no obstant com que la realitat, la meua-teua-nostra-de ningú realitat és una contradicció paradoxal sé també o m'he contestat a moltes preguntes i la resposta a una de elles és que la vida és eterna. Per a mi no existeix la contradicció dins-fora, o celestial-terrestre, ni cos-ànima.

    salutacions des de València

    Vicent

    ResponElimina
  3. Perdó Helena, he volgut dir saber-se mortal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: t'he respost i no surt. Deia que jo no em crec pas immortal com tu.

      Elimina
    2. No immortal sinó etern, la psicoanàlisi no és més que un trobar respostes a l'enigma que suposa una vida i una d'elles ha estat aquesta, que som? o sóc etern, no puc parlar pels altres, tot i que semble una contradicció. Per a mi estem condemnats i premiats a viure, condemnats perquè no l'hem triat ni ho triarem mai i premiats perquè és l'únic que tenim, allò únic.

      Una abraçada russafenca

      Vicent

      Elimina
    3. És veritat que no hem triat de viure, em fas pensar.

      Elimina
    4. tot i que sí podem tenir desició en com viure

      Elimina
    5. Entre el determinisme i el lliure albir, suposo!

      Elimina
  4. Genial la paradoxa d'"un paradís eixorc". Ser a mig camí entre el cel i la terra té els seus avantatges també. Pots tocar de peus al cel que deia Calders (la felicitat pòetica), o tocar de peus a terra i mirar el cel (la felicitat dels sers terrestres).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia: m'agrada molt això que dius! El millor és ser a mig camí del cel i la terra, doncs.

      Elimina
  5. Si, entre el cel i la terra, entre l'àngel i la bèstia... Només nosaltres podem somniar la lluna, no? (jo concretament he somiat que volava entre els cossos celestes, una passada de somni). Molt bonic, el poema.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies , Gemma Sara. Quins somnis tenim!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...