En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 25 de juny de 2012

Empatia

Somniem la lluna,
que al capdavall
és una idea abstracta,
un terreny pla,
un paradís eixorc.
Aquí a la terra, en canvi,
els que no som sers celestials,
vivim i desitgem,
i a voltes fins som feliços.

15 comentaris:

  1. Sí, ja que ho dius tot i no ser celestials, alguns estem "estrellats" :)

    ResponElimina
  2. Jo sé que saber-se immortal, si més no per a mi, és una manera de sentir-me feliç, saber que algun dia tot acabarà, però no obstant com que la realitat, la meua-teua-nostra-de ningú realitat és una contradicció paradoxal sé també o m'he contestat a moltes preguntes i la resposta a una de elles és que la vida és eterna. Per a mi no existeix la contradicció dins-fora, o celestial-terrestre, ni cos-ànima.

    salutacions des de València

    Vicent

    ResponElimina
  3. Perdó Helena, he volgut dir saber-se mortal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: t'he respost i no surt. Deia que jo no em crec pas immortal com tu.

      Elimina
    2. No immortal sinó etern, la psicoanàlisi no és més que un trobar respostes a l'enigma que suposa una vida i una d'elles ha estat aquesta, que som? o sóc etern, no puc parlar pels altres, tot i que semble una contradicció. Per a mi estem condemnats i premiats a viure, condemnats perquè no l'hem triat ni ho triarem mai i premiats perquè és l'únic que tenim, allò únic.

      Una abraçada russafenca

      Vicent

      Elimina
    3. És veritat que no hem triat de viure, em fas pensar.

      Elimina
    4. tot i que sí podem tenir desició en com viure

      Elimina
    5. Entre el determinisme i el lliure albir, suposo!

      Elimina
  4. Genial la paradoxa d'"un paradís eixorc". Ser a mig camí entre el cel i la terra té els seus avantatges també. Pots tocar de peus al cel que deia Calders (la felicitat pòetica), o tocar de peus a terra i mirar el cel (la felicitat dels sers terrestres).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia: m'agrada molt això que dius! El millor és ser a mig camí del cel i la terra, doncs.

      Elimina
  5. Si, entre el cel i la terra, entre l'àngel i la bèstia... Només nosaltres podem somniar la lluna, no? (jo concretament he somiat que volava entre els cossos celestes, una passada de somni). Molt bonic, el poema.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies , Gemma Sara. Quins somnis tenim!

    ResponElimina