En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dilluns, 25 de juny del 2012
Empatia
Somniem la lluna,
que al capdavall
és una idea abstracta,
un terreny pla,
un paradís eixorc.
Aquí a la terra, en canvi,
els que no som sers celestials,
vivim i desitgem,
i a voltes fins som feliços.
Jo sé que saber-se immortal, si més no per a mi, és una manera de sentir-me feliç, saber que algun dia tot acabarà, però no obstant com que la realitat, la meua-teua-nostra-de ningú realitat és una contradicció paradoxal sé també o m'he contestat a moltes preguntes i la resposta a una de elles és que la vida és eterna. Per a mi no existeix la contradicció dins-fora, o celestial-terrestre, ni cos-ànima.
No immortal sinó etern, la psicoanàlisi no és més que un trobar respostes a l'enigma que suposa una vida i una d'elles ha estat aquesta, que som? o sóc etern, no puc parlar pels altres, tot i que semble una contradicció. Per a mi estem condemnats i premiats a viure, condemnats perquè no l'hem triat ni ho triarem mai i premiats perquè és l'únic que tenim, allò únic.
Genial la paradoxa d'"un paradís eixorc". Ser a mig camí entre el cel i la terra té els seus avantatges també. Pots tocar de peus al cel que deia Calders (la felicitat pòetica), o tocar de peus a terra i mirar el cel (la felicitat dels sers terrestres).
Si, entre el cel i la terra, entre l'àngel i la bèstia... Només nosaltres podem somniar la lluna, no? (jo concretament he somiat que volava entre els cossos celestes, una passada de somni). Molt bonic, el poema.
Doncs sí, just!
ResponEliminaÉs una part de la veritat.
EliminaSí, ja que ho dius tot i no ser celestials, alguns estem "estrellats" :)
ResponEliminaVa com va.
EliminaJo sé que saber-se immortal, si més no per a mi, és una manera de sentir-me feliç, saber que algun dia tot acabarà, però no obstant com que la realitat, la meua-teua-nostra-de ningú realitat és una contradicció paradoxal sé també o m'he contestat a moltes preguntes i la resposta a una de elles és que la vida és eterna. Per a mi no existeix la contradicció dins-fora, o celestial-terrestre, ni cos-ànima.
ResponEliminasalutacions des de València
Vicent
Perdó Helena, he volgut dir saber-se mortal.
ResponEliminaVicent: t'he respost i no surt. Deia que jo no em crec pas immortal com tu.
EliminaNo immortal sinó etern, la psicoanàlisi no és més que un trobar respostes a l'enigma que suposa una vida i una d'elles ha estat aquesta, que som? o sóc etern, no puc parlar pels altres, tot i que semble una contradicció. Per a mi estem condemnats i premiats a viure, condemnats perquè no l'hem triat ni ho triarem mai i premiats perquè és l'únic que tenim, allò únic.
EliminaUna abraçada russafenca
Vicent
És veritat que no hem triat de viure, em fas pensar.
Eliminatot i que sí podem tenir desició en com viure
EliminaEntre el determinisme i el lliure albir, suposo!
EliminaGenial la paradoxa d'"un paradís eixorc". Ser a mig camí entre el cel i la terra té els seus avantatges també. Pots tocar de peus al cel que deia Calders (la felicitat pòetica), o tocar de peus a terra i mirar el cel (la felicitat dels sers terrestres).
ResponEliminaSílvia: m'agrada molt això que dius! El millor és ser a mig camí del cel i la terra, doncs.
EliminaSi, entre el cel i la terra, entre l'àngel i la bèstia... Només nosaltres podem somniar la lluna, no? (jo concretament he somiat que volava entre els cossos celestes, una passada de somni). Molt bonic, el poema.
ResponEliminaMoltes gràcies , Gemma Sara. Quins somnis tenim!
ResponElimina