És el mateix que faig jo, hi ha cert tipus de persones i jo en sóc una, que necessiten tenir un discurs, ja siga del tipus filosòfic, poètic, o de qualsevol altra manera de fer. I aquestes persones no poden sobreviure si no el desenvolupen, amb tota normalitat i sobretot en llibertat, per això hi ha gent que no concep la llibertat com a cosa necessària sinó només contingent, per a mi, com per les persones que necessiten el discurs la veiem necessària, aristotèlicament necessària, i és la diferència entre els que proposen sol·lucions dictatorials i els que sempre defensem la democràcia.
Pobra mimosa, Helena... Aquesta flor hivernal que ens porta la llum quan fa fred, l'estimo tant... Poeta meva, sigues clement, com ho ets en les teves paraules de vers. Hi ha lliris d'aquests de florista que sí que embafen i no es poden resistir en una habitació. Mimosa, acariciadora, suau i tan fràgil. Adéu, nineta.
El punt d'embafament sempre és la línia que no hauríem de trepitjar mai. El que passa és que és subjectiu, com demostra l'intercanvi de comentaris amb l'Olga. la maetmàtica, tan afí a la música, ho ha ser també a la poesia, quant aquesta conté musicalitat, ritme, tonalitat...
Hi ha olors que abans m'embafaven i que ara tolero millor, potser per això de la memòria afectiva que diu el Josep. Quan era petita l'olor de càmfora em repel·lia, ara no tant. Però tens raó, hi ha coses que no embafen mai, com la poesia.
És el mateix que faig jo, hi ha cert tipus de persones i jo en sóc una, que necessiten tenir un discurs, ja siga del tipus filosòfic, poètic, o de qualsevol altra manera de fer. I aquestes persones no poden sobreviure si no el desenvolupen, amb tota normalitat i sobretot en llibertat, per això hi ha gent que no concep la llibertat com a cosa necessària sinó només contingent, per a mi, com per les persones que necessiten el discurs la veiem necessària, aristotèlicament necessària, i és la diferència entre els que proposen sol·lucions dictatorials i els que sempre defensem la democràcia.
ResponEliminaUna abraçada valenciana
Vicent
M'agrada això que dius, Vicent, i que el meu poema t'ho hagi inspirat!
EliminaBona aquesta!
ResponEliminaMoltes gràcies, Josep!
EliminaPobra mimosa, Helena... Aquesta flor hivernal que ens porta la llum quan fa fred, l'estimo tant...
ResponEliminaPoeta meva, sigues clement, com ho ets en les teves paraules de vers.
Hi ha lliris d'aquests de florista que sí que embafen i no es poden resistir en una habitació.
Mimosa, acariciadora, suau i tan fràgil.
Adéu, nineta.
Ho sento, Olga, quan era petita no suportava la mimosa del jardí de l'escola! Els lliris no sé com són, però deus tenir raó.
EliminaOlga i Helena: jo també tinc olors que em porten directament a la infantesa. Una de molt concreta als bons moments i una altra als moments avorrits.
EliminaJosep: sobre el tema de les olors que porten a la infantesa n'he fet algun poema...
EliminaEl punt d'embafament sempre és la línia que no hauríem de trepitjar mai. El que passa és que és subjectiu, com demostra l'intercanvi de comentaris amb l'Olga.
ResponEliminala maetmàtica, tan afí a la música, ho ha ser també a la poesia, quant aquesta conté musicalitat, ritme, tonalitat...
Eduard: la matemàtica i la música: les dues són tan abstractes!
ResponEliminaHi ha olors que abans m'embafaven i que ara tolero millor, potser per això de la memòria afectiva que diu el Josep. Quan era petita l'olor de càmfora em repel·lia, ara no tant. Però tens raó, hi ha coses que no embafen mai, com la poesia.
ResponEliminaSílvia: els teus escrits sí que no embafen!
Elimina