En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 28 de juny del 2012

Pedigrí de treballadora

"Nulla dies sine linea"
és el meu lema.
La carrera ja vaig fer-la així,
sense respirar.
Sóc lliure en la meva torre de vori.
La motxilla de pedres
que duc a l'esquena
em fa guanyar.


7 comentaris:

  1. Admiro els treballadors insaciables com tu, jo necessito respirar de tant en tant per no ofegar-me. M'agrada la metàfora de la motxilla, tot el que hi ha dins és el que ha dut a ser qui som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Silvia: jo m'he d'obligar a respirar, si no no pararia! La motxilla em fa molt males jugades, per cert, però a vegades m'ajuda i tot.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Molt bo, Rafael. La motxilla és el meu principi i el meu final.

      Elimina
  3. Entre deixar-se endur pel gaudi, l'amor o el desig jo preferisc una conjunció de tots tres però amb el desig de far, un deixar-se emportar pel treball fent el que veritablement volem fer, cap dia sense rumb, cap dia sense haver fet alguna cosa nova, sense haver viscut no pel simple fet de sentir la vida, sinó pel fet de deixar-se endur pel corrent obviant els perills, vivint, sense posar el viure i sentir com a sentit.

    Salutacions valencianes

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: elgaudi, l'amor o el desig, no són el mateix? Jo distingeixo entre plaer i goig. Està molt be él que dius de no posar el viure i sentir com a sentit.

      Elimina
  4. No Helena, el gaudi és el plaer i el dolor, l'instint de mort, el desig és l'instint de vida, allò que ens empeny a viure i a sortejar tots els obstacles del camí, aquell deixar-se endur sense oposar-hi cap entrebanc i l'amor és el que uneix tots tres, l'amor és el ciment que tots o gairebé tots coneixem.

    Vicent

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...