En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 18 de juny del 2012

Inèrcia

Com les lletres digitals
que indiquen
la propera parada
en els vagons de tren.
L'efecte òptic que reté
enrere les lletres
una vegada parades,
el passat que
desitja ser futur.

12 comentaris:

  1. Quina força que té aquest símil: mirar endavant i retenir el missatge mirant enrere. I tot es produeix en el moment present.

    ResponElimina
  2. Per aquest motiu, per aquest símil de intuïció, Nietzsche que era molt intuïtiu deia que el temps no es podia mirar com una successió de causa-efecte, no existia el temps linial i Austin ho diu de la manera que les paraules, o millor, que hi ha cert tipus de paraules o mots que "fan", és a dir, que el llenguatge creava la cosa en fer-lo palès o pronunciar-la.
    Molt bo el símil poètic, passat, present i futur en un sol vagó.

    Molt bo

    salutacions des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: és clar que no existeix el temps linial. Tampoc la felicitat, en el fons, que no es pot retenir generalment. Els vagons són en moviment.

      Gràcies i salutacions.

      Elimina
  3. passat, present i futur junts en un vagó.. jo pujo al tren!:)
    magnífic!

    ResponElimina
  4. Cada estació que deixem enrere és una estació a la qual han d'arribar els que vénen darrera nostre. Ens empeny el temps, o ens empeny l'impuls del que ha d'esdevenir quan nosaltres li cedim l'espai?
    Poema visual gairebé,podria fer honor a la poesia futurista d'ara fa un segle (des del nostre present que era el futur d'aquells primers poetitzadors de la llum elèctrica).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo em sembla que en faig molts, de poemes visuals, provinc del camp del disseny gràfic!

      Elimina
  5. Ho expliques de manera que estas veient les lletres donant l'avis del tren.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...