En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 14 d’agost de 2017

Inseguretat

Perquè els començaments
no tenen res a veure
amb els acabaments.
A cada nova possibilitat,
em tanco en banda,
poso en marxa el pla B,
em malfio,
crec que no aniré enlloc,
que no sóc digna de.
Així és com el meu a priori
roman per sempre, celestial,
de tornada de tot.

[m'he inspirat en aquesta entrada de blog]

8 comentaris:

  1. Sempre és una opció....
    romandre per sempre més celestial...
    o deixar de banda el pla B i a veure que passa !
    (però no és fàcil, ho sé !)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      No és fàcil una cosa ni l'altra, s'ha d'escollir.

      Elimina
  2. A mi no hi ha qui em guanyi, a l'hora d'acollonir-me davant un nou repte i de tenir sempre a punt el "això no sóc capaç de fer-ho". Amb tot, de vegades reacciono a temps i la satisfacció posterior val la pena l'esforç...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse,
      Jo de mica en mica supero la majoria de reptes, però n'hi ha alguns que no. Tots som minusvàlids en alguna cosa.

      Elimina
  3. Tots som minusvàlids en alguna cosa, és ben cert. I a vegades en més d'una. Però a vegades també ens podem sorprendre a nosaltres mateixos, quan una cosa ens importa prou. Com diu la Montse. Si reaccionem a temps, veiem que val la pena l'esforç.

    Potser quan estiguis molt avorrida del pla B, un dia t'animaràs a provar l'A. Diuen que la vida és curta, però jo la trobo prou llarga per a poder canviar, evolucionar i ser altres persones diferents en la mateixa vida. Algun dia el teu "a priori" no serà tan potent i potser podràs no fer-lintan cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Carme, ho tinc tan interioritzat! Forma part de la meva manera de ser, l'ansietat anticipatòria. Sempre travessio el carrer molt abans d'arribar a la cantonada on ho he de fer.

      Elimina
  4. Certament, no és fàcil seguir un pla (ja sigui l'A o el B) amb mètode i sense sortir-se de la ratlla. Jo no sóc malfiat de mena, i sovint em deixo enaiguar per projectes que després se'm fan un castell. És bo tenir sempre un pla B, un roc a la faixa; però si l'hem de fer servir d'entrada, diguem-li directament A. Els apriorismes, aplicats sempre a priori, ¿no poden acabar sent igualment decebedors? ¿No hauríem de donar alguna oportunitat a les oportunitats que se'ns presenten, als trens que podríem agafar fent només un saltiró? Ara he pensat en aquell vers de Carles Riba sobre com Ulisses diu que cal entrar a la cova d'Ítaca on havia amagat el seu tresor (no d'or, sinó d'experipències): "per a entrar-hi / calen un front humil sota la llinda, i un salt." Tant de bo puguem agafar a temps l'últim tren i entrar a la cova somniada. Gràcies pels teus versos, que em fan pensar i m'animen a no tirar el barret al foc en moments durs per al país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cadascü per on l'enfila, Ramon, jo sóc com sóc i vull ser el que sóc. El que cal per ser feliç.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...