Aquell moment en què llegeixes més per delit
que no pas pel temps que tens.
Aquella composició musical
que escoltes sis cops seguits.
Aquelles paraules que et fan sentir
engrapada cap amunt,
i que retens involuntàriament
per la resta de la teva vida.
Aquell gest espontani
que no saps d'on ve i on va.
Aquella cara que et cruspeixes amb la vista.
Quan llegeixes un passatge en un llibre
que parla del que t'està passant.
Quan vius el que sempre has llegit.
Això és poesia.
Una definició excel·lent. Algunes vegades he visitat llocs que havia somiat després de llegir-ne coses, i també he llegit coses que m'havien passat o em passaven, o que m'hi feien pensar. I sí, hi ha seqüències de paraules i de sons que mp'enganxen, i tinc lectures i algunes imatges i records que m'acompanyen al llarg de la vida. Els teus versos sempre em fan sintonitzar: gràcies!
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaPerò en aquest cas no et quedaràs amb cap dels meus versos, és difícil de ser brillant!
L'anhel, l'avidesa de viure, "el desig que roman desig", les emocions, les intensitats, les complicitats amb el llibre... amb el poema... poesia, sí.
ResponEliminaAra, després de posar-me al dia, vaig a recuperar l'enllaç perdut...
EliminaAllò pel que val la pena viure, Carme.
ResponEliminaFantàstic, Helena! Lo teu és passió. Saps, em sembla que m'emporto la imatge de fer punta al llapis que li vas deixar a la Glòria, anar endavant anant enrere, molt bo.
ResponEliminaSí, Gemma, breu i contundent!
EliminaAquesta rauxa, és ben bé això : la poesia.
ResponEliminaPreciosa la seva descripció poètica, Helena.
Uf, gràcies, Teresa! És fantàstic que a través dels comentaris al blog tinguis alguna idea de si el que fas té sentit.
EliminaEls teus poemes tenen sentit. No en dubtis gens!
EliminaTeresa,
ResponEliminaEl sentit de l'antipoesia, a vegades. O el que és el mateix: no sóc gens cursi, que em diu una bona amiga. La música, i per tant el lirisme, se'm donen tan malament com la gimnàsia.