En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dijous, 20 d’octubre del 2016
Davant del mirall
No existeix el boig Don Quixot.
En els pitjors moments
d'una malaltia mental
hom treu el pitjor de si mateix.
Però la poesia redimeix
tot el que la societat no perdona.
La societat, mica en mica, poc a poc, molt més lentament del que voldríem, cada cop és ( i ha de ser) més comprensible amb els problemes mentals que afecten algunes persones. El que ens afecta a alguns, ens afecta a tots.
Xavier, Legalment els malalts mentals són protegits fins un cert punt. La societat encara no ha reaccionat, és el mateix que passa amb els que van en cadira de rodes, encara tenen molts impediments.
Si, són comparables els dos temes que apuntes. La malaltia mental i els que necessiten accessos adaptats.
Anem avançant en els dos sentits, potser massa poc a poc, però anem avançant. Ens afecta a tots, com diu en Xavier, per solidaritat, per proximitat, i perquè tots ens podem trobar amb una malaltia, del tipus que sigui i també tots ens podem trobar en una cadira de rodes. Ningú està lliure d'aquest risc múltiple de les malalties
Carme, n'hi ha que no han pogut treballar mai i per tant no tenen ni dret a una paga. Aquestes malalties agafen de molt jove, i la societat encara té com a tabú el fet que el menjar te l'has de guanyar. És un autèntic drama.
Opino perquè ho he viscut en pròpia carn, tot hi que ara s'ha avançat força en accessibilitat, anar en cadira de rodes és tota una epopeia. I alhora de aconseguir ajudes o prestacions t'omplen de paparets i poques solucions t'ofereixen. Per altre banda tots els genis tenen algun brot de bogeria, qui sap si és això el que els fa ser genials. Però la poesia és molt terapèutica, la poesia ens salva!
Glòria, Els malalts mentals que tenen reconeguda una disminució no paguen el metro ni l'autobús, amb d'altres descomptes en transport, i si treballen no els descompten l'IRPF, també no han de pagar els cursos de l'Escola Oficial d'idiomes... Però el 50 per cent no han treballat mai, i només el 10 per cent treballa amb una certa normalitat.
jo acostumo a dit trastorns mentals ....fa poc al meu blog em faig fer ressò del dia mundial de la salut mental https://sidubtosoc.blogspot.com/2016/10/salut-mental-i-estigma.html, conec bé el tema i depèn de cada persona i de cada context, a Barcelona hi ha entitats que tenen o bé centres especials e treball o bé treball amb suport a les empreses "normals" i treballen per la inserció sociolaboral de les persones amb trastorn mental ... queda molt camí per recórrer .....en una societat trastornada de vegades em pregunto qui és el "boig"
Tota la raó. Però encara hi ha gent que no vol que es conega que va al psiquiatra, com si fora una vergonya. Ningú tria estar malalt ni el tipus de malaltia, i ningú està lliure. Però es mira cap a un altre costat.
"basta una noia amb la veu pura / per redimir la humanitat". Ja Maragall tenia clar el poder redemptor de la poesia. Dit això, és ben cert que la societat occidental, "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", està molt lluny de ser justa (i les altres societats no diguem). Com sempre, els teus versos fan reflexionar.
La societat, mica en mica, poc a poc, molt més lentament del que voldríem, cada cop és ( i ha de ser) més comprensible amb els problemes mentals que afecten algunes persones.
ResponEliminaEl que ens afecta a alguns, ens afecta a tots.
Xavier,
EliminaLegalment els malalts mentals són protegits fins un cert punt. La societat encara no ha reaccionat, és el mateix que passa amb els que van en cadira de rodes, encara tenen molts impediments.
Si, són comparables els dos temes que apuntes. La malaltia mental i els que necessiten accessos adaptats.
ResponEliminaAnem avançant en els dos sentits, potser massa poc a poc, però anem avançant. Ens afecta a tots, com diu en Xavier, per solidaritat, per proximitat, i perquè tots ens podem trobar amb una malaltia, del tipus que sigui i també tots ens podem trobar en una cadira de rodes. Ningú està lliure d'aquest risc múltiple de les malalties
Carme,
ResponEliminan'hi ha que no han pogut treballar mai i per tant no tenen ni dret a una paga. Aquestes malalties agafen de molt jove, i la societat encara té com a tabú el fet que el menjar te l'has de guanyar. És un autèntic drama.
Opino perquè ho he viscut en pròpia carn, tot hi que ara s'ha avançat força en accessibilitat, anar en cadira de rodes és tota una epopeia. I alhora de aconseguir ajudes o prestacions t'omplen de paparets i poques solucions t'ofereixen.
ResponEliminaPer altre banda tots els genis tenen algun brot de bogeria, qui sap si és això el que els fa ser genials.
Però la poesia és molt terapèutica, la poesia ens salva!
Glòria,
EliminaEls malalts mentals que tenen reconeguda una disminució no paguen el metro ni l'autobús, amb d'altres descomptes en transport, i si treballen no els descompten l'IRPF, també no han de pagar els cursos de l'Escola Oficial d'idiomes... Però el 50 per cent no han treballat mai, i només el 10 per cent treballa amb una certa normalitat.
jo acostumo a dit trastorns mentals ....fa poc al meu blog em faig fer ressò del dia mundial de la salut mental https://sidubtosoc.blogspot.com/2016/10/salut-mental-i-estigma.html, conec bé el tema i depèn de cada persona i de cada context, a Barcelona hi ha entitats que tenen o bé centres especials e treball o bé treball amb suport a les empreses "normals" i treballen per la inserció sociolaboral de les persones amb trastorn mental ... queda molt camí per recórrer .....en una societat trastornada de vegades em pregunto qui és el "boig"
ResponEliminaElfreelang,
EliminaL'home és un llop per l'home, decididament.
Tota la raó. Però encara hi ha gent que no vol que es conega que va al psiquiatra, com si fora una vergonya. Ningú tria estar malalt ni el tipus de malaltia, i ningú està lliure. Però es mira cap a un altre costat.
ResponEliminaMari,
ResponEliminatotes les malalties tenen estigma, no només les mentals.
"basta una noia amb la veu pura / per redimir la humanitat". Ja Maragall tenia clar el poder redemptor de la poesia. Dit això, és ben cert que la societat occidental, "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", està molt lluny de ser justa (i les altres societats no diguem). Com sempre, els teus versos fan reflexionar.
ResponEliminaRamon,
EliminaCrec que no són ni versos, més aviat es tractaria d'un aforisme, però m'he alliberat escrivint-ho.