Mari, no és ben bé així, crec. Les coses bones solen venir després de les dolentes, si ja n'hi ha la llavor. El camí de baix pot ser fosc, i no t'adones que més amunt no.
La imatge és preciosa, Helena, i el teu poema fa pensar. Crec que alguna vegada sí que m'hauria agradat saber que algú em considerava brillant, en lloc de no haver-se atrevit a dir-ho fins al cap de molts anys, quan ja no em calia saber-ho...
Montse, m'he inspirat en Pessoa i el seu desassossec, el menys feliç és el més feliç, a vegades. Jo també tinc fam, encara ara, que em considein brillant. No m'ho acabo de creure, són masses anys d'arrossegar-me.
m'ha recordat precisament al llibre del desassossec del gran Pessoa , de veritat, només en llegir i copsar la paradoxa dels mots i ara acabo de llegir que sí ,que t'hi has inspirat i jo et dic que de debò es nota ....tots els camins tenen sentit , alguns sentits de vegades fan camí ...i com deia Pessoa sentir, sentir-ho tot de totes les maneres....brillant en les ombres i clarobscurs Helena !
Elfreelang, moltes gràcies! Sempre dic que si m'assemblés una mica a Shakespeare, en tindria prou. Ara penso que assemblar-me a Pessoa també, sobretot a Bernardo Soares o Alberto Caeiro.
No, no deixis el camí. Com deia Goytisolo: "Nuca te entregues ni te apartes / junto al camino. Nunca digas: / No puedo más y aquí me quedo". La vida dóna (ai: vull dir: dona) molts disgustos, però "el menys feliç és el més feliç" si sap superar-los, somriure i avançar. i si, a sobre, els converteix en poesia, fantàstic!
El que no mata engreixa. Ens hi avesarem, però jo no m'hi amoïnaria a continuar escrivint "com quan era jove". Ja em costa d'acceptar el "dos" femení opcional, o la supressió opcional del "no" quan adverbis com ara "mai, ningú, enlloc..." van davant del verb... I encara faig servir "llur", "hom", "li ho"... Vaja, conservador de mena!
Millor sense saber-ho... que vagin venint les coses bones sense haver-les de buscar gaire...
ResponEliminaCarme,
Eliminales millors coses de la vida són les que no te les esperes, com el teu comentari ara mateix!
Picasso deia "jo no cerco, trobo".
Les coses bones i dolentes, arriben per igual. Gaudim doncs de les bones mentre puguem.
ResponEliminaMari,
Eliminano és ben bé així, crec. Les coses bones solen venir després de les dolentes, si ja n'hi ha la llavor. El camí de baix pot ser fosc, i no t'adones que més amunt no.
Rere el revolt hi ha la sorpresa. Segurament la felicitat.
ResponEliminaXavier,
Eliminaun camí que val la pena de seguir.
La imatge és preciosa, Helena, i el teu poema fa pensar. Crec que alguna vegada sí que m'hauria agradat saber que algú em considerava brillant, en lloc de no haver-se atrevit a dir-ho fins al cap de molts anys, quan ja no em calia saber-ho...
ResponEliminaMontse,
Eliminam'he inspirat en Pessoa i el seu desassossec, el menys feliç és el més feliç, a vegades.
Jo també tinc fam, encara ara, que em considein brillant. No m'ho acabo de creure, són masses anys d'arrossegar-me.
m'ha recordat precisament al llibre del desassossec del gran Pessoa , de veritat, només en llegir i copsar la paradoxa dels mots i ara acabo de llegir que sí ,que t'hi has inspirat i jo et dic que de debò es nota ....tots els camins tenen sentit , alguns sentits de vegades fan camí ...i com deia Pessoa sentir, sentir-ho tot de totes les maneres....brillant en les ombres i clarobscurs Helena !
ResponEliminaElfreelang,
ResponEliminamoltes gràcies! Sempre dic que si m'assemblés una mica a Shakespeare, en tindria prou. Ara penso que assemblar-me a Pessoa també, sobretot a Bernardo Soares o Alberto Caeiro.
No sempre se'ns és donat escollir el camí, però si la forma de seguir-lo.
ResponEliminaVeig que tu ja l'has trobat.
Glòria,
ResponEliminaUn camí que no vull deixar mai!
Sempre és així, aleshores és produeix el gran miracle.
ResponEliminaGràcies.
Una Abraçada.
Olga i Carles,
Eliminaaixò espero. Tot i que Pessoa deia "venç només el qui mai aconsegueix".
No, no deixis el camí. Com deia Goytisolo: "Nuca te entregues ni te apartes / junto al camino. Nunca digas: / No puedo más y aquí me quedo". La vida dóna (ai: vull dir: dona) molts disgustos, però "el menys feliç és el més feliç" si sap superar-los, somriure i avançar. i si, a sobre, els converteix en poesia, fantàstic!
ResponEliminaEl que no et mata et fa més fort.
ResponEliminaDeixar d'escriure "dóna", em costarà...
El que no mata engreixa. Ens hi avesarem, però jo no m'hi amoïnaria a continuar escrivint "com quan era jove". Ja em costa d'acceptar el "dos" femení opcional, o la supressió opcional del "no" quan adverbis com ara "mai, ningú, enlloc..." van davant del verb... I encara faig servir "llur", "hom", "li ho"... Vaja, conservador de mena!
Elimina