Infantil i sensata,
fràgil i forta,
en un pou i enlluernada,
tot alhora.
Em pregunto per què
aquest "alhora" costa tant
d'entendre i de practicar
per la majoria de persones.
És l'essència de l'art.
L'essència de l'art i l'esència de la vida també. No sé si m'equivocaria gaire si digués que tots "som" aquest tot alhora, però moltes persones ni tan sols ho saben. Simplifiquen tant que es perden les essències més importants de la vida.
Com deia J.V. Foix: "m'exalta el nou i m'enamora el vell" De Ramon Llull a Enric Casasses, de Fortuny a Miró, De Bach a John Lennon: tot té el seu moment.
Suposo que tots acabem buscant un cert confort. I per a això els canvis, l'acceptació que som moltes coses contràries ens neguiteja… Però quan deixem de veure-ho com una lluita i assumim que la realitat que ens envolta, de la qual formem part és una fusió de tot, del negre i el blanc, de la tristor i l'elegria, de la pau i la guerra… deixa de fer-nos por i ens deixem endur… L'art és eina i expressió d'aquest deixar-se endur. Crec.
Et puc assegurar que d'entrada, almenys, poques persones ho entenen, anònim. Parlant del "que sexy, que dolça i que freda" dels Antònia Font, amb dues dones, em deien que com es pot ser "dolça i freda alhora".
Com els cicles de la lluna, com el dia i la nit, tots portem dins la dualitat i, entremig, tots els matisos que som capaços de veure, que són molts, poeta.
Fa una estona he llegit el teu comentari al meu blog. Només pel teu poema ja ha valgut la pena totes les hores que he passat fent fotografies i publicant-les i pensant que (potser) agradarien a algú. La fotografia és del cim de Montagut d'Ancosa a l'Alt Camp. Montagut d’Ancosa i el seu entorn és una muntanya humil comparada amb la majestuositat del Pirineu, però és casa meva i això fa que als meus ulls sigui diferent de les altres, és la meva muntanya íntima. És, a més, un lloc poc freqüentat i la solitud hi pessiga fort, anar-hi a córrer m’ajuda a pensar, imaginar fotografies que m’agradaria fer, idees per a narracions que mai llegirà ningú. Córrer i caminar entre les seves masies en runes és córrer i caminar entre pedres i silencis que diria Maria Barbal. La vida ha fugit de Montagut però, quan de tant en tant, et trobes un cabirol que et mira no pots evitar somriure i pensar en una frase d’en Josep Santesmases i Ollé del seu llibre de poemes sobre la Vall del Gaià i que diu “A vegades penso, per què t’he triat a tu com a paisatge íntim, terra del món agut?, “El món des de l’agut”. Salut!.
Com molt bé dius, l'harmonització de contraris és un recurs essencial de l'art i de la dialèctica, i certament la vida és plena d'oposicions i contrastos. Jo, en general, penso que sí, que hi ha matisos i gammes de grisos, però entenc que de vegades pot no ser així, i fins i tot cal que no sigui així. Que en coses importants cal ser clar i català. L'Evangeli diu en algun lloc: "Que el vostre llenguatge sigui sí, quan és sí, i no, quan és no". Sense mitges tintes. Sense "terceres vies", vaja.
L'essència de l'art i l'esència de la vida també.
ResponEliminaNo sé si m'equivocaria gaire si digués que tots "som" aquest tot alhora, però moltes persones ni tan sols ho saben. Simplifiquen tant que es perden les essències més importants de la vida.
Carme,
Eliminan'hi ha molts que són només de dretes, i només d'esquerres, que saben vestir només "pijo" o només "progre". En la varietat és el gust, diuen.
Com deia J.V. Foix:
ResponElimina"m'exalta el nou i m'enamora el vell"
De Ramon Llull a Enric Casasses, de Fortuny a Miró,
De Bach a John Lennon: tot té el seu moment.
Xavier,
Eliminaés com la música en general, feta de ritme i melodia. La imatge exacta.
M'agrada moltíssim aquest vers de J.V. Foix!
Aquesta dualitat és la que et fa magnífica, Helena.
ResponEliminaGlòria,
Eliminajo també valoro molt la teva opinió!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina...I de la poesia. És clar que la poesia és un art, també.
ResponEliminaTeresa,
Eliminai tant que sí, l'art per a mi ho engloba tot.
Dos pols, que s'atrauen i es repelen alhora , així de fàcil. Pur art !!
ResponEliminaUnes fotografies precioses en aquell bloc !
Bon cap de setmana !!
De fàcil no ho és gens, Artur, per això parlo de l'art.
EliminaSuposo que tots acabem buscant un cert confort. I per a això els canvis, l'acceptació que som moltes coses contràries ens neguiteja… Però quan deixem de veure-ho com una lluita i assumim que la realitat que ens envolta, de la qual formem part és una fusió de tot, del negre i el blanc, de la tristor i l'elegria, de la pau i la guerra… deixa de fer-nos por i ens deixem endur… L'art és eina i expressió d'aquest deixar-se endur. Crec.
ResponEliminaAugust,
Eliminacrec que això de la pau i la guerra és l'excepció que confirma la regla, la guerra mai, com aquí estem fent el procés de manera pacífica.
UN PLANTEAMIENTO SENSATO.
ResponEliminaABRAZOS
ReltiH,
Eliminamoltes gràcies, no tothom el sap fer, aquest plantejament sensat.
D'entendre, si. De practicar, no. Vivim en una selva de contraris
ResponEliminaUn sinó es pot
fer-se malbé
quan el vaivé
l’estova fort.
Et puc assegurar que d'entrada, almenys, poques persones ho entenen, anònim. Parlant del "que sexy, que dolça i que freda" dels Antònia Font, amb dues dones, em deien que com es pot ser "dolça i freda alhora".
EliminaEstic esperant el vaivé, de moment tot em va bé en el moment present!
EliminaPregunta-ho a l'orxata
EliminaHa, ha! Genial, anònim!
EliminaPer cert, m'agrada molt la orxata!
Com els cicles de la lluna, com el dia i la nit, tots portem dins la dualitat i, entremig, tots els matisos que som capaços de veure, que són molts, poeta.
ResponEliminaEls matisos són importants, Olga, però hi ha coses que són en blanc o negre, el terme mig no és el gris, és en moviment entre aquests dos costats.
EliminaFa una estona he llegit el teu comentari al meu blog. Només pel teu poema ja ha valgut la pena totes les hores que he passat fent fotografies i publicant-les i pensant que (potser) agradarien a algú. La fotografia és del cim de Montagut d'Ancosa a l'Alt Camp. Montagut d’Ancosa i el seu entorn és una muntanya humil comparada amb la majestuositat del Pirineu, però és casa meva i això fa que als meus ulls sigui diferent de les altres, és la meva muntanya íntima. És, a més, un lloc poc freqüentat i la solitud hi pessiga fort, anar-hi a córrer m’ajuda a pensar, imaginar fotografies que m’agradaria fer, idees per a narracions que mai llegirà ningú. Córrer i caminar entre les seves masies en runes és córrer i caminar entre pedres i silencis que diria Maria Barbal. La vida ha fugit de Montagut però, quan de tant en tant, et trobes un cabirol que et mira no pots evitar somriure i pensar en una frase d’en Josep Santesmases i Ollé del seu llibre de poemes sobre la Vall del Gaià i que diu “A vegades penso, per què t’he triat a tu com a paisatge íntim, terra del món agut?, “El món des de l’agut”. Salut!.
ResponEliminakleine-trabant:
EliminaEstic contenta que t'agradi, per tu. Aquesta foto inspira a qualsevol!
Gràcies per seguir el meu blog.
Tens raó, no és gris, és blanc i negre tot alhora, però millor si la bipolaritat no és malaltia, millor art ;)
ResponEliminaGemma,
EliminaNormalment la bipolaritat és art si primer és malaltia.
La mania potencia la creativitat (almenys la hipomania) després es pot ser més o menys bo, abraçada
ResponEliminaI tant que sí, Gemma.
EliminaCom molt bé dius, l'harmonització de contraris és un recurs essencial de l'art i de la dialèctica, i certament la vida és plena d'oposicions i contrastos. Jo, en general, penso que sí, que hi ha matisos i gammes de grisos, però entenc que de vegades pot no ser així, i fins i tot cal que no sigui així. Que en coses importants cal ser clar i català. L'Evangeli diu en algun lloc: "Que el vostre llenguatge sigui sí, quan és sí, i no, quan és no". Sense mitges tintes. Sense "terceres vies", vaja.
ResponEliminaEl meu pare diu que al final haurem de fer servir la tercera via, encara que d'entrada no, en el tema de la independència. Jo no ho vull pas.
EliminaJo tampoc, però "la via diretta è smarrita". Camí costerut, però cal somriure, xiular i caminar.
Elimina