En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 12 de març del 2016

Bipolar

Dins kleine-trabant
La vall del Gaià -10


Infantil i sensata,
fràgil i forta,
en un pou i enlluernada,
tot alhora.
Em pregunto per què
aquest "alhora" costa tant
d'entendre i de practicar
per la majoria de persones.
És l'essència de l'art.

31 comentaris:

  1. L'essència de l'art i l'esència de la vida també.
    No sé si m'equivocaria gaire si digués que tots "som" aquest tot alhora, però moltes persones ni tan sols ho saben. Simplifiquen tant que es perden les essències més importants de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      n'hi ha molts que són només de dretes, i només d'esquerres, que saben vestir només "pijo" o només "progre". En la varietat és el gust, diuen.

      Elimina
  2. Com deia J.V. Foix:
    "m'exalta el nou i m'enamora el vell"
    De Ramon Llull a Enric Casasses, de Fortuny a Miró,
    De Bach a John Lennon: tot té el seu moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      és com la música en general, feta de ritme i melodia. La imatge exacta.
      M'agrada moltíssim aquest vers de J.V. Foix!

      Elimina
  3. Aquesta dualitat és la que et fa magnífica, Helena.

    ResponElimina
  4. ...I de la poesia. És clar que la poesia és un art, també.

    ResponElimina
  5. Dos pols, que s'atrauen i es repelen alhora , així de fàcil. Pur art !!
    Unes fotografies precioses en aquell bloc !
    Bon cap de setmana !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fàcil no ho és gens, Artur, per això parlo de l'art.

      Elimina
  6. Suposo que tots acabem buscant un cert confort. I per a això els canvis, l'acceptació que som moltes coses contràries ens neguiteja… Però quan deixem de veure-ho com una lluita i assumim que la realitat que ens envolta, de la qual formem part és una fusió de tot, del negre i el blanc, de la tristor i l'elegria, de la pau i la guerra… deixa de fer-nos por i ens deixem endur… L'art és eina i expressió d'aquest deixar-se endur. Crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. August,
      crec que això de la pau i la guerra és l'excepció que confirma la regla, la guerra mai, com aquí estem fent el procés de manera pacífica.

      Elimina
  7. Respostes
    1. ReltiH,
      moltes gràcies, no tothom el sap fer, aquest plantejament sensat.

      Elimina
  8. D'entendre, si. De practicar, no. Vivim en una selva de contraris

    Un sinó es pot
    fer-se malbé
    quan el vaivé
    l’estova fort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et puc assegurar que d'entrada, almenys, poques persones ho entenen, anònim. Parlant del "que sexy, que dolça i que freda" dels Antònia Font, amb dues dones, em deien que com es pot ser "dolça i freda alhora".

      Elimina
    2. Estic esperant el vaivé, de moment tot em va bé en el moment present!

      Elimina
    3. Pregunta-ho a l'orxata

      Elimina
    4. Ha, ha! Genial, anònim!
      Per cert, m'agrada molt la orxata!

      Elimina
  9. Com els cicles de la lluna, com el dia i la nit, tots portem dins la dualitat i, entremig, tots els matisos que som capaços de veure, que són molts, poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els matisos són importants, Olga, però hi ha coses que són en blanc o negre, el terme mig no és el gris, és en moviment entre aquests dos costats.

      Elimina
  10. Fa una estona he llegit el teu comentari al meu blog. Només pel teu poema ja ha valgut la pena totes les hores que he passat fent fotografies i publicant-les i pensant que (potser) agradarien a algú. La fotografia és del cim de Montagut d'Ancosa a l'Alt Camp. Montagut d’Ancosa i el seu entorn és una muntanya humil comparada amb la majestuositat del Pirineu, però és casa meva i això fa que als meus ulls sigui diferent de les altres, és la meva muntanya íntima. És, a més, un lloc poc freqüentat i la solitud hi pessiga fort, anar-hi a córrer m’ajuda a pensar, imaginar fotografies que m’agradaria fer, idees per a narracions que mai llegirà ningú. Córrer i caminar entre les seves masies en runes és córrer i caminar entre pedres i silencis que diria Maria Barbal. La vida ha fugit de Montagut però, quan de tant en tant, et trobes un cabirol que et mira no pots evitar somriure i pensar en una frase d’en Josep Santesmases i Ollé del seu llibre de poemes sobre la Vall del Gaià i que diu “A vegades penso, per què t’he triat a tu com a paisatge íntim, terra del món agut?, “El món des de l’agut”. Salut!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kleine-trabant:
      Estic contenta que t'agradi, per tu. Aquesta foto inspira a qualsevol!
      Gràcies per seguir el meu blog.

      Elimina
  11. Tens raó, no és gris, és blanc i negre tot alhora, però millor si la bipolaritat no és malaltia, millor art ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma,
      Normalment la bipolaritat és art si primer és malaltia.

      Elimina
  12. La mania potencia la creativitat (almenys la hipomania) després es pot ser més o menys bo, abraçada

    ResponElimina
  13. Com molt bé dius, l'harmonització de contraris és un recurs essencial de l'art i de la dialèctica, i certament la vida és plena d'oposicions i contrastos. Jo, en general, penso que sí, que hi ha matisos i gammes de grisos, però entenc que de vegades pot no ser així, i fins i tot cal que no sigui així. Que en coses importants cal ser clar i català. L'Evangeli diu en algun lloc: "Que el vostre llenguatge sigui sí, quan és sí, i no, quan és no". Sense mitges tintes. Sense "terceres vies", vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu pare diu que al final haurem de fer servir la tercera via, encara que d'entrada no, en el tema de la independència. Jo no ho vull pas.

      Elimina
    2. Jo tampoc, però "la via diretta è smarrita". Camí costerut, però cal somriure, xiular i caminar.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...