A vegades és així, Helena, i realment la impotència és gran. Però només a vegades. Perquè també hi ha altres vegades en què les roses són fresques, les nostres paraules són escoltades i la lluna brilla sense cap interferència. Es tracta d'esperar les nostres altres vegades...
la rosa es marceix, però et queda el record de la seva bellesa, del seu aroma... Sovint no escoltem ni som escoltats, però una part del que escrivim potser restarà, i qui sap si algun dia pot ajudar algú d'alguna manera. I sí, hi ha núvols i eclipsis, però el sol i la lluna hi tornen, invencibles. És la nostra esperança.
Ramon, Jo sóc força pessimista en aquest sentit. No és just trobar la teva lluna plena i que no la puguis veure, com el passat 18 d'agost, dia del meu sant.
però al cap de poques setmanes la lluna torna a fer el ple, els núvols s'esvaneixen i algú que resta amagat darrere un arbre escolta
ResponEliminaElfreelang,
EliminaDe llunes plenes n'hi ha tan poques...
A vegades és així, Helena, i realment la impotència és gran. Però només a vegades. Perquè també hi ha altres vegades en què les roses són fresques, les nostres paraules són escoltades i la lluna brilla sense cap interferència. Es tracta d'esperar les nostres altres vegades...
ResponEliminaGalionar,
EliminaDe llunes plenes sense tapar encara n'hi ha més poques!
la rosa es marceix, però et queda el record de la seva bellesa, del seu aroma... Sovint no escoltem ni som escoltats, però una part del que escrivim potser restarà, i qui sap si algun dia pot ajudar algú d'alguna manera. I sí, hi ha núvols i eclipsis, però el sol i la lluna hi tornen, invencibles. És la nostra esperança.
ResponEliminaRamon,
EliminaJo sóc força pessimista en aquest sentit. No és just trobar la teva lluna plena i que no la puguis veure, com el passat 18 d'agost, dia del meu sant.
Només l'instant, ínfim i petit, compta, finalment.
ResponEliminaCarme,
EliminaTan i tan petit, però amb tanta força...