En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 4 d’agost del 2016

Excés de sentiment

La sessió de circ ha acabat.
Un empleat de neteja escombra
les restes de llaminadures.
I dos espectadors romanen
als seus seients, captivats
encara per l'espectacle
que han pogut contemplar fa poc,
que voldrien allargar en la nit.
Contra tot pronòstic,
contra tota lògica,
encara que la vida empenyi,
jo també em quedo
quan tot és ja buit.

9 comentaris:

  1. A vegades, a mi també em passa, es necessita un espai buit per poder assimilar bé tot allò que hem viscut. Com si els estímuls, les emocions, les coses apreses i viscudes necessitessin trobar el seu lloc un cop s'han bellugat per dins.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      M'agrada molt la teva interpretació, jo no em refereixo a això concretament, però. El que jo dic té a veure amb l'inconscient, que és com un congelador de l'amor perdut.

      Elimina
  2. sentir el que has vist, deixar-te acaronar per les sensacions després d'un espectacle es el millor que hi ha... No se perquè la majoria de gent té una molla al seient i al cinema ni llegeix els credits....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kira,
      Jo ja ho intento, de llegir els crèdits, però depèn de qui m'acompanya no té paciència! Recordo el final sublim de "Afirma Pereira", amb música d'Ennio Morticine...

      Elimina
  3. L'obra d'art es prolonga en el record, en la contemplació (fotos, làmines), en la memòria o en la lectura (poemes). La reflexió ens ajuda a comprendre, i a fer i refer allò que l'art ens ha aportat i recreem dins nostre. Mentrestant, el públic se'n va, però el lector-espectador atent es queda reflexionant.

    ResponElimina
  4. Ramon,
    Jo estic reflexionant constantment sobre el que llegeixo, encara que no en sigui ni conscient.

    ResponElimina
  5. Avui tothom té pressa i com més facilitats tenim, més. A molts els costa reflexionar sobre el que han vist, assaborir-ho i interioritzar-ho per poder tornar-ho a gaudir més endavant. És un error del món actual. On ens portarà tanta pressa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,
      Aquesta pressa és pròpia dels que no són artistes, sobretot. Com diu Jordi Dorca, sembla que sempre estem perdent un tren, amb tant Carpe Diem.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...