En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 28 d’octubre del 2015

L'homonímia impossible

Si algú xiuxiueja el meu nom de lluny
o si el diu en una habitació tancada,
el sento de seguida com si fos al meu costat.
El nom que em fa diferent, única,
contra tota pretesa uniformitat.
Estimo el meu nom, m'estimo a mi mateixa.
És la imatge literària
que conté el meu sentit.
a

10 comentaris:

  1. xavier pujol29 d’octubre del 2015, a les 9:25

    Helena Bonals

    ResponElimina
  2. Carme Rosanas29 d’octubre del 2015, a les 16:46

    És la imatge literària
    que conté el meu sentit.

    Em fas rumiar, perquè no se m'havia acudit mai una idea així.
    No sabria dir si jo m'estimo com tu dius el meu nom... potser no d'aquesta manera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals29 d’octubre del 2015, a les 17:24

      Carme, Milan Kundera diu que el nom és senyal de l'ànima. M'hi he inspirat, tot i que no crec que els éssers humans tinguem ànima, som un interruptor encès que es pot apagar en qualsevol moment.

      Elimina
  3. Olga Xirinacs30 d’octubre del 2015, a les 17:26

    Si t'acostes al mar, sentiràs el teu nom, que jo diré, portat per les ones.

    ResponElimina
  4. KRT1 de novembre del 2015, a les 19:36

    Llach: "en cada nota del meu so hi haurà amagat sempre el teu nom"
    Espriu: "Sols queden uns noms: / arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc."
    Raimon: "Tristesa el nom, / tristesa vida, / trestesa el món, / tristesa antiga..."
    Homer (en boca d'Ulisses): "El meu nom és Ningú".

    Quan jo estudiava, debatíem fins a quin punt és cert que el nom propi denota i no connota. No sé si el nom conté el sentit, però sí que és el que et designa i er fa única, irrepetible (encara que hi hagi altra gent que es diguin igual, no hi fa res). Els poetes, des del vell Homer, se'n van adonar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals2 de novembre del 2015, a les 9:53

      Ramon, el punt de vista contrari és el que deia Shakespeare per boca de Julieta, "la rosa no deixaria de ser rosa, tampoc deixaria d'estendre la seva fragància, encara que s'anomenés d'una altra manera". Això tindria relació amb Saussure i el significat del significant.

      Elimina
    2. KRT2 de novembre del 2015, a les 19:11

      Ben vist, i per això demanava a Romeo que no es digués així, o bé assumia que ella deixaria de dir-se Capuleto. I ara em fas pensar en Umberto Eco, que va retocar un dístic medieval per fer-li dir "la rosa primigènia està en el nom; tan sols tenim noms nus". Just al revés! Jo em decanto pel punt de vista de la Julieta. I pel teu, sempre!

      Elimina
    3. Helena Bonals3 de novembre del 2015, a les 10:46

      Dins El nom de la rosa em sembla que es deia això, és veritat, Ramon.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...