Provo de reflectir
la llum del sol
com ho fa la lluna.
De reflectir el cel
com ho fa el mar.
D'encabir els estels
com ho fa una finestra.
D'enfocar l'infinit
com ho fa un fotògraf.
Però l'enfocament
del meu objectiu,
el temps i la llum,
no sempre van alhora.
A vegades em cremo,
a vegades tot és fosc.
El contrast em defineix.
Jo provo molt sovint d'enfocar l'infinit, però al meu objectiu li costa molt...
ResponEliminaEstà bé de provar-ho sempre, malgrat tot, Carme.
EliminaLa lluna és. Més lluny encara el sol. Les estrelles són gairebé a l'infinit. I més enllà del nostre infinit n'hi ha més.
ResponEliminaInabastables.
Impressiona, no poder abastar-ho tot, Xavier.
EliminaI aquest temps de tardor ens ho posa difícil perquè les llums són canviants d'una manera descarada i pràcticament no hi ha temps d'enfocar. Aquests canvis tant seguits, vols dir que no ens neguitegen?
ResponEliminaMillor aquests canvis que la monotonia, Teresa. Artísticament no és gens productiva!
EliminaEn la nostra existència és bo tenir infinits, per lluitar i il·lusionar-nos amb aconseguir-los en algun moment. Mentrestant, ja dibuixes i expliques les paraules com ho fan els mags de la ploma.
ResponEliminaAlfonso,
EliminaÉs bo de tenir infinits, però no pas de fer-los el teu amo, que deia Kipling.
El meu objectiu i el temps i la llum, tampoc van sempre alhora. És poca la llum i curt el temps que tenim per enfocar.
ResponEliminaMari,
EliminaNi tan sols amb càmeres autofocus me'n sortiria!
"Concordia oppositorum". Però, certament, no sempre ens en sortim. Tot i això, els/les poetes teniu aquest do: si volies pintar una posta de sol i et surt un ou ferrat, també allà hi trobes la poesia.
ResponEliminaRamon,
Eliminacreure que la poesia es redueix a una posta del sol és ser massa convencional. Hi ha massa blogs que tenen una vista d'una posta al mar a la capçalera.