En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 4 de novembre de 2016

El meu espai en blanc

Durant la meva llarga crisi creativa,
recordo que no podia prendre llet.
Ara tinc un impuls obstinat,
encara que no prou tenaç,
d'escriure, dissenyar, interpretar.
I mai trec prou suc de la meva vida interior.

9 comentaris:

  1. Sense els espais en blanc potser tot seria un garbuix.

    Em passa amb les aquarel·les, mai no deixo prou blanc i sovint em queden "espesses". Metafòric però cert.

    Al teu ritme, el suc, li treus. Clar que sí!



    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      ho has fet molt bé amb diferència. Jo al contrari, massa ràpid, ja em sol passar. Heu fet els meus poemes molt més bons del que són.

      Elimina
  2. Avui ens beurem un bon glop d'aquest suc creatiu, fins ara! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma,
      moltes gràcies per haver vingut! És un dia important a la meva vida.

      Elimina
  3. Gaudim de llegir-te. Gràcies per regalar-nos els teus poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mari. Poemes prosaics, que han fet dir al meu presentador d'avui que són quotidians, terrenals. Tot el contrari.

      Elimina
  4. L'arbre creix sense aturar-se. Branques i fulles. Encara que en perdem algunes a la tardor, a la primavera rebrotaran amb més força.

    ResponElimina
  5. La vida interior és un doll inacabable per a la creativitat. Però no la pots esprémer, cal deixar que ragi al seu ritme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que sí, que la creativitat es pot esprémer. L'espero com esperaria l'autobús, que diu Ponç Pons.

      Elimina