En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 15 de novembre del 2016

Més que plena

Imatge presa de la xarxa
Foto meva a les 19:14 del 14 de novembre de 2016 a l'Hospitalet


Aquesta súper lluna d'ahir
m'ha impressionat molt,
sembla que per una vegada
la puguis tocar.
Com quan interpretes
un poema, mai acabes
amb el seu misteri,
però t'hi apropes
una mica més.
I et fas conscient
de tots els seus cràters.

10 comentaris:

  1. Tu ets jove Helena i veuràs la propera súperlluna, que diuen que serà al 2034.
    Podràs fer un altre súperpoema.

    ResponElimina
  2. Xavier,
    Ha, ha! Em quedo amb aquesta, de moment!

    ResponElimina
  3. Jo també la vaig veure, però juraria, per molt que diguin els científics, que n'he vist alguna en aparença més grossa. Hi deu haver altres factors visuals a més a més de la distància més curta.

    Però la vam estar mirant "complidors". Calia fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Crec que la refracció de l'atmosfera permet de veure-la més gran, però no tan brillant. Es veu més terrosa.
      Repeteixo, em va impressionar molt.

      Elimina
  4. Jo no vaig tindre la sort de veure-la. Ací els núvols no la deixaven veure, però tinc la sort de llegir el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mari,
      Jo tenia molta mandra de sortir al carrer i ho vaig fer en pijama sota l'anorac. Però és com quan no vas convençuda a veure una pel•lícula i t'atrapa!

      Elimina
  5. Jo tampoc la vaig poder veure en el seu esplendor, vaig arribar tard i estava ennigulat.
    Em conformo amb gaudir del teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso,
      Em fa il•lusió que et conformis amb el meu poema!

      Elimina
  6. A mi m'agrada el poema, i com li treus punta a la comparació "lluna-poema". T'hi apropes, però mai no el copses del tot; quan hi tornes, hi veus cares diferents... I en fi, si hi veus cràters, deu ser que hi són: no som perfectes, com li van dir a Jack Lemmon. El misteri és el que més atreu, de la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      Per a mi els cràters són més aviat els llocs buits, no pas els defectes!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...