En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 20 d’agost del 2016

Impotència



A vegades és lluna plena,
però no serveix de res,
perquè els núvols te la tapen.

A vegades dius alguna cosa,
però és igual,
perquè ningú escolta.

A vegades trobes la rosa,
però tant se val,
perquè es marceix.

8 comentaris:

  1. però al cap de poques setmanes la lluna torna a fer el ple, els núvols s'esvaneixen i algú que resta amagat darrere un arbre escolta

    ResponElimina
  2. A vegades és així, Helena, i realment la impotència és gran. Però només a vegades. Perquè també hi ha altres vegades en què les roses són fresques, les nostres paraules són escoltades i la lluna brilla sense cap interferència. Es tracta d'esperar les nostres altres vegades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar,
      De llunes plenes sense tapar encara n'hi ha més poques!

      Elimina
  3. la rosa es marceix, però et queda el record de la seva bellesa, del seu aroma... Sovint no escoltem ni som escoltats, però una part del que escrivim potser restarà, i qui sap si algun dia pot ajudar algú d'alguna manera. I sí, hi ha núvols i eclipsis, però el sol i la lluna hi tornen, invencibles. És la nostra esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      Jo sóc força pessimista en aquest sentit. No és just trobar la teva lluna plena i que no la puguis veure, com el passat 18 d'agost, dia del meu sant.

      Elimina
  4. Només l'instant, ínfim i petit, compta, finalment.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...