En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 17 de novembre del 2013

Fragilitat

Alguna cosa es perdria...
E.M. Forster

Si aquest vidre es trenca,
mai més podràs veure-hi a través.
Mai més t'enlairaràs.

16 comentaris:

  1. Se m'acudeix pensar en el vidre de l'espiritualitat, si deixàrem de pensar en la telepatia amb persones ames o esperits per a la realització de les nostres vides, el que solem anomenar vius o morts els nostres àngels de la guarda, alguna cosa es trencaria, de fet jo pense i, una cosa tinc clara amb els anys, que el que és meu o per a mi no es pot exportar als altres, doncs jo pense que el món que ens ve està trencant el vidre, hi ha moltes religions però vistes des del punt de mira del que estima el Barça o el València i, queden molt pocs que veuen l'espiritualitat com una finestra a una altra dimensió, a una altra realitat que ens complementa tot i ser només d'un mateix, de l'un per un i la indiviudualitat, de fet no està de moda la bondat com tu deies ni la individualitat, allò que fa surar d'entre les adscripcions a les persones que poden moure muntanyes amb la força del desig, de fet jo pense també que la realitat la fem al nostre grat, el món serà com voldrem, amb la imperfecció o paradoxa i contradicció que suposa que no tothom pot entrar-hi a aquest món de força interior, l'errada és Déu, la perfecció i la imperfecció i l'infinit, una contradicció paradoxal, mentre hi haja gent que tots els dies netege eixe vidre, i el guarde dels normòpates i dels que volen pel seu gaudi per manar, trencar-lo hi haurà vida, tots som necessaris, Helena, tothom, des del religiós fonamentalista que posa en guàrdia als espirituals i als científics fins al manyà que pot llevar-nos un xiclet del pany d'una porta fins als que fabriquen la goma que fa els xiclets.
    Esperem que en el món de ciència i amo que ens ve hi haja lloc a eixe vidre, sinó mai més ens enlairarem tot i que puguem viure en un món de màquines, que jo pense impossible.

    Salutacions amigues des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      el vidre sempre sol ser imatge de l'espiritualitat. De la poesia també, i de l'entrar en una obra d'art, el que jo faig i crec que puc arribar a perdre, si perdo el món dels blocs.

      Elimina
  2. Fràgil i limitat,
    des des la distància
    em recordo de tu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      és maco que des de la distància es recordin de tu!

      Elimina
    2. Malgrat les trencadisses de la vida
      sempre seguiré enlairant-me,
      'yo voy soñando caminos
      de la tarde'.

      Elimina
    3. Abel,
      està molt bé que siguis així. Jo també ho hauria de ser!

      Elimina
    4. Helena,
      sóc a la Suïssa de parla alemanya: GERADEAUS!,
      sempre recte!

      Elimina
    5. Ni idea d'alemany! Però sí, sempre endavant, sempre recte.

      Elimina
  3. I si ja s'ha trencat, ja és massa tard per a fer-hi res... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      m'he inspirat en Machado:

      XLII
      ¿Dices que nada se pierde?
      Si esta copa de cristal
      se me rompe, nunca en ella
      beberé, nunca jamás.

      [És mil vegades millor que el meu!]

      Elimina
    2. M'encanta el poema de Machado! No és millor que el teu, tu aportes un matís nou i amb el segell "Bonals": és l'últim vers, "mai més t'enlairaràs". Si no podem veure-hi a través de l'art, no podem fer volar les idees ni els somnis.

      Elimina
    3. Sílvia,
      deixar de veure-hi a través de l'art, mai!

      Elimina
  4. La pitjor de les fragilitats és no saber que som fràgils...

    L'art és el nostre millor aliat per construir ponts cap a les altres fragilitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ximo,
      m'agraden molt els teus comentaris, com els teus acudits!

      Elimina
  5. En les ulleres passa el mateix, però queda el cor que em fa de mirall de la vida.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...