En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 23 de novembre de 2013

Subjectivitat

Per què els mateixos versos,
les mateixes notes,
el mateix amor,
són diferents cada vegada?
Per què a voltes
t'entenc a la primera,
i d'altres no vibraré mai amb tu?
Hi ha criteris objectius en l'art,
però no sé on són.

19 comentaris:

  1. Per a mi, en l'art, els únics criteris interessants són els subjectius.

    ResponElimina
  2. Jpmerch,
    tu ets dels de la "Crítica a la raó pura"!

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord amb Jp... no crec gaire ens els criteris objectius... perquè hi hagi art, hi ha d'haver emoció. Sempre subjectiva.

    ResponElimina
  4. Carme,
    jo sí que crec que hi ha criteris objectius, però en darrer terme no.

    ResponElimina
  5. Jo personalment no hi crec en els criteris objectius en res, l'objectivitat és un pacte inconscient del gran Altre, o de l'inconscient col·lectiu, mira jo vaig escriure una vegada que tot llenguatge és un deliri socialitzat, hi ha una certa posada en acord inconscient en l'àmbit col·lectiu per a veure les senyores primes més boniques o els homes musculats més bonics, no hi ha ni en l'art ni en la vida res objectiu, depén del gran Altre i la connexió que hi tinguem, que moltes voltes potser desprogramada, és el cas de l'art figuratiu o abstracte, sempre des del meu punt de mira. I en quant a l'amor, unes vegades estem a un discurs i unes voltes a un altre dels cinc bàsics que hi ha, per la qual cosa vibrem més un dia que un altre per potser les mateixes coses amb el nostre o la nostra estimada.

    Una salutació des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      Vincent Van Gogh deia que hi ha una certa racionalitat en l'art, i Jane Austen era sentimental, però creia en l'amor racional. No continuo, però hi ha opinions per tots els gustos.

      Elimina
  6. L'amor és un i irrepetible..... per tant, no en trobaràs dos de iguals ! (crec jo, es clar ...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Artur! Però a vegades ho oblidem...

      Elimina
  7. En l'art i l'amor l'objectivitat costa de trobar, almenys a mi... Aquest poema l'he entès a la primera! :)

    ResponElimina
  8. L'art, sobretot és passió, encara que es basi en matemàtica i equilibri (música, vers, pintura). Per tant, mai serà objectiu.
    El que sí que ens agradaria és que ens jutgessin o comentessin amb objectivitat, això sí.
    Bona nit encara amb mestral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      un intèrpret també té dret a ser subjectiu!

      Elimina
  9. Jo no puc ser objectiva. Em perdria entre les dècimes de la puntuació ;-)

    ResponElimina
  10. Eren prop de les sis del matí. Tot era fosc i queia una nevada molt
    intensa. Vaig deixar la meva cunyada a l'estació de Kerzers on havia
    d'agafar el tren cap a Zurich per a rebre la seva neboda que dues hores
    més tard arribava de Miami.
    A continuació vaig emprendre el camí de tornada, prenent l'autopista de
    Berna a Lausana i Ginebra. Venia amb mi de copilot la Implacable, la meva
    cònjuge, companya estimada de sempre.
    Avançant, avançant, tot esdevenia cada vegada més dantesc: un trànsit
    inaudit en aquelles hores de la matinada, especialment amb molts de
    camions; i molta foscúria en l'ambient, amb la negror esquinçada pels
    abundants i gruixuts flocs de neu que semblaven meteorits provinents d'un
    altre món.
    I en d'aquella negrura, vaig entreveure els ulls d'ella, encara més negres
    que la mateixa negror. Em miraven amb commiseració; i em van acompanyar
    fins passada la frontera, més enllà de Ginebra.
    A l'alçada de Chambéry ja clarejava, però seguia nevant intensament i
    l'ambient estava empapat d'una densa boirina. I va ser llavors quan vaig
    veure la seva fesomia que em mirava, rient amb un somriure també de
    commiseració...
    Més endavant, a l'alçada de Grenoble, la nevada va anar minvant, el sol
    començava a sortir i va començar a bufar un ventet que va fer escampar
    tota la boira. I de nou la vaig veure, aquesta vegada tota ella, voleiant
    pel damunt dels boscos de castanyers cultivats que hi ha al llarg de tota
    la vall d'Isère. M'anava seguint fent ziga-zagues, mirant-me de reüll i
    rient-me encara amb sentiment de pietat.
    De sobte, a l'entrar en terres de l'Occitània, va començar a fer un vent
    fort i l'ambient es va tornar diàfan i clar, amb el sol bategant als
    estreps del Massís Central. I aleshores la vaig perdre, va desaparéixer,
    els seus ulls, la seva fesomia, tota ella.
    I ja cap al migdia, des de dalt de les Corberes, al costat de la Porta
    dels Països Catalans i prop de la fortalesa de Salses, se'm va aparéixer a
    la llunyania, com mai l'havia vist d'aquella manera, la muntanya del
    Canigó amb el cim tot nevat. I allí, a dalt de tot de la muntanya, amb un
    rerefons d'un cel molt blau, per uns instants va tornar a fer-se visible, ella,
    somrient, fent-me la guerxina i dient-me adéu amb la mà dreta.
    I d'aquesta manera, amb el record dels miratges dels seus ulls negres, la
    seva fesomia, els seu posat i el seu adéu, així vaig travessar
    el Rosselló fins a la frontera, i fins arribar a Lleida, a casa, ben
    entrada la tarda i quan ja tot tornava a ser fosc i negre. I aquesta
    vegada només amb foscúria, una negrura total, absoluta.

    Colofó: dels criteris objectius d'aquest viatge, on és la subjectivitat?

    ResponElimina
  11. Abel,
    com et passes!!! Jo hi veig molta subjectivitat, en tants miratges!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una subjectivitat molt objectiva, Helena!

      Elimina
  12. M'han encantat eixos darrers versos, Helena:

    "Hi ha criteris objectius en l'art,
    però no sé on són."

    I és que la certesa existeix, però sempre està canviant, com nosaltres, com el riu aquell del que parlava el Siddhartha de Hermann Hesse...

    ResponElimina
  13. Ximo,
    a mi m'agradaria de trobar la certesa absoluta!

    ResponElimina