En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 25 de novembre del 2013

Donar i prendre

Somnio aquell
que es faci el desentès,
que no ho demani
a canvi de la lluna,
a canvi d'uns quants versos.

13 comentaris:

  1. La veritable amistat o el veritable amor és el que no demana res a canvi i, també és el que ix del cor, com si d'una mare, un pare o un fill es tractara, jo n'he trobades algunes persones a banda de pares i família que m'han fet aquesta donada, que en el pensar en rebre es trenca l'equació, com deia Lacan "jo et done, tu em tornes, però no, no és això..."

    Hui en posar la tv he vist la televisió gallega a la meua ciutat i, era un programa de tele 5 i he pensat ¡Collons! On sóc? Ja és per prendre-s'ho amb un somriure, he,he,he...

    Salutacions gallegues de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      jo no la trobo, aquesta veritable amistat o amor.

      Elimina
    2. És que, mira, si jo no veig homes i dones bons no els hi ha, si jo els veig els hi ha, la percepció de tota realitat depén de mi i només de mi.
      Si jo mirara la realitat de l'amor i l'amistat fredament em faria psicòpata o si més no normòpata, si la mirara ordenadament i clara em faria paranoide, si la mirara amb la rauxa dels sentiments em faria esquizoide, si la mirara amb un únic fi i sentit em faria maniaco-depressiu i, si com jo faig, intente i dic intente, doncs no podem del tot fugir del nostre Jo que no és nostre al cap i a la fi, intente dic, mirar-la des de fora em faig "X" no té ni vol eixe estat nom, però ja m'ho vares dir ahir la veritat no és l'important del discurs sinó la intenció, de veritats l'arròs al forn és el millor plat i per un altre la paella.

      No sé si m'entens, que només depén de tu que tingues amics o amors, només de tu

      Vicent

      Elimina
    3. I jo sé que l'amor és difícil de trobar, per això he defensat sempre la prostitució per als fadrins i l'amistat és quelcom que et pot eixir bé en la vida un parell de vegades, tot i que de fadrí o fadrina cal "agafar-se" com a un clau a algú o alguna per a poder sobreviure i, és cert, cal cedir un munt, jo et comprenc perquè he estat la major part de la meua vida sol, però si no et planteges el costat positiu de ben segur que mai no arribaràs.
      I no és cosa d'embolicar-te, unes pinzellades en són prou.

      Vicent

      Elimina
  2. A tu que tant t'agrada Kant, Helena, aquest somni teu em sona a imperatiu categòric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      em pots fer cinc cèntims del concepte "imperatiu categòric"? És que em sona molt de quan estudiava Kant, com del concepte "a priori",però no me'n recordo ben bé. Tens molta cultura!

      Elimina
    2. Helena, "imperatiu categòric"?, en el teu cas és com somiar en qui realitza el deure pel deure, lluny d'obrar per interés o temor. Somiar en aquell que sent de manera íntima una veu imperativa que el comanda de forma categòrica i s'imposa en ell sense cap excusa ni condició.
      'Donar i prendre', tendrien sentit llavors?

      Elimina
    3. Abel,
      encara no ho sé, si tindrien sentit, però sense l'imperatiu categòric segur que no.

      Elimina
  3. En saps molt, i molt!, de fer diana, quan tu vols, oh Excelsa!

    ResponElimina
  4. Jo també ho somio, si ho trobes avisa!

    ResponElimina
  5. Ahir ja em va sorprendre l'expressió "aquell que es faci el desentès" (creia que havia deixat un comentari, però veig que no ha quedat... ) em fa gràcia, perquè jo diria que comparteixo del tot, del tot el sentit dels teus versos i en canvi fer-se el desentès o algú que es fes el desentès no sé si m'ajudaria gaire... jo crec que sempre ho acabem trobant, un dia o altre...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...