Helena, tu em parles amb una clau encriptada que jo no acabo d'entendre massa... Tinguis en compte que hi ha un substracte propi de la condició humana que sempre es repeteix, i ens atrapa a cadascú de nosaltres. És l'etern retorn de les coses, som presoners de les nostres pròpies limitacions. Tot allò profund que retorna és sempre categoria; i això novedós i més o menys lleuger no deixa de ser anècdota. Malgrat 'la insuportable lleugeresa de l'ésser'! I aqueixa cosa teva que et fa fer aquests versos, Helena, és anècdota o és categoria?
La Història, la literatura i amb ella la vida es repeteix com en una sínia, el que queda i va passant volta rere volta és la resta que posem en cada passada, i és el que defineix l'estil, que és més important que la forma i el contingut. Allò simbòlic és el que varia i som la gent del símbol els que tenim a hores d'ara a dir. Tu i jo, nosaltres i tothom, però de diferent manera que donarà nova vida a la saviesa i a la vida valga la redundància, i a la Història individual i col·lectiva, nova vida a cada acte pels segles.
Jo penso que el que canvia és "aquesta saviesa" que ve del passat, de les experiències viscudes. Per molt que es repeteixin les situacions, som una persona "diferent" a l'hora d'afrontar-les. Un bon poema, dels que no s'obliden.
Bon dia, matinera; estàs molt inspirada i lúcida, ja a primera hora!
ResponEliminaAixò que dius en aquests versos, Helena, té molta profunditat filosòfica...
Abel,
Eliminaés que m'agrada la filosofia!
Hauràs de ser més explícita al respecte, els versos emmascaren allò que veritablement vols dir, crec.
EliminaAbel,
Eliminasempre em trobo amb persones lligades que només volen passar l'estona. I quan no són lligades, també. Uf, m'he ben alliberat!
Helena, tu em parles amb una clau encriptada que jo no acabo d'entendre massa...
EliminaTinguis en compte que hi ha un substracte propi de la condició humana que sempre es repeteix, i ens atrapa a cadascú de nosaltres. És l'etern retorn de les coses, som presoners de les nostres pròpies limitacions.
Tot allò profund que retorna és sempre categoria; i això novedós i més o menys lleuger no deixa de ser anècdota. Malgrat 'la insuportable lleugeresa de l'ésser'!
I aqueixa cosa teva que et fa fer aquests versos, Helena, és anècdota o és categoria?
No ho sé, encara, si és anècdota o categoria. El temps ho dirà. No pot ser que aquesta situació dolenta es repeteixi sempre, no pot ser pas!
EliminaHelena, construeix-te una talaia i contempla les coses des de dalt. Sigues tu!
EliminaPerò, aquest món està condemnat a repetir-se constantment.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaBen cert, Jp!
EliminaProu faríem si procuréssim no repetir-nos a nosaltres mateixos i em sembla que no ens en sortim gaire...
Elimina
Jpmerch i Carme,
Eliminajo no sóc "d'eixe món". Se'm renoven les situacions, però jo no vull tornar a repetir-les. S'ha de poder fugir dels atavismes.
Costa molt no tornar a caure en la mateixa pedra, ja sigui l'individu o la societat.
ResponEliminaEl millor és convertir-se en pedra, sense desitjos, Consol.
EliminaM'has fet venir al cap aquell poema de Joan de Timoneda que deia :
EliminaAi, Déu com no m'ha fet arbre
perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d'amor!
...
M'agraden molt aquests versos, novesflors!
EliminaLa Història, la literatura i amb ella la vida es repeteix com en una sínia, el que queda i va passant volta rere volta és la resta que posem en cada passada, i és el que defineix l'estil, que és més important que la forma i el contingut. Allò simbòlic és el que varia i som la gent del símbol els que tenim a hores d'ara a dir. Tu i jo, nosaltres i tothom, però de diferent manera que donarà nova vida a la saviesa i a la vida valga la redundància, i a la Història individual i col·lectiva, nova vida a cada acte pels segles.
ResponEliminaVicent Adsuara i Rollan
"La Història, la literatura i amb ella la vida es repeteix com en una sínia", crec que sí, per desgràcia.
EliminaSerà cosa del nostre destí , seguir equivocant-nos... a la fi, potser em treure'm aigua clara !
ResponEliminaBon diumenge , Helena !!
Moltes gràcies, Artur! M'animes.
EliminaJo penso que el que canvia és "aquesta saviesa" que ve del passat, de les experiències viscudes. Per molt que es repeteixin les situacions, som una persona "diferent" a l'hora d'afrontar-les. Un bon poema, dels que no s'obliden.
ResponEliminaPoemes com aquest em vénen al cap mentre sóc a qualsevol lloc, sort que me'ls apunto. Gràcies, Sílvia, almenys una cosa positiva en tot plegat.
EliminaEscriure amb saba nova sobre la pedra vella del temps. Passa la sang, però no és la mateixa....
ResponEliminaNo, no és la mateixa sang, però la pedra vella es repeteix, cantireta.
EliminaEls moderns diuen: 'Learning from the past, building the future!'
ResponEliminaAixí, doncs, endavant les atxes, Helena!!!
Abel,
Eliminamoltes gràcies!