En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 11 d’agost del 2012

Podeu preguntar-me quina
malaltia jo pateixo.
La de voler pescar el temps
perdut dels darrers vint anys.

15 comentaris:

  1. Helena, ja torno a ser normal. Gràcies per ser-hi.
    Escriu, maca, tots et necessitem.

    ResponElimina
  2. Uff, és una malaltia molt estesa i de difícil curació. Jo també la pateixo de vegades. Llavors penso que tinc mitja vida encara per viure i que si no puc recuperar almenys puc intentar viure més intensament els moments. Escriure no sé si és el remei, però ho fas molt bé. Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia: és que m'adono, com Margarit, que viure ha estat com travessar un fruiter de nit, sense ser conscient de la bellesa que amaga en gran part de les ocasions (parafrassejant els seus versos). Em sento viva de debò quan escric. Gràcies per l'elogi!

      Elimina
  3. Jo no podia imaginar fa nou o deu anys que començaria un mode de vida diferent, primerament vaig posar-me a escriure i vivia, aio sí molt bé, no em faltava de res, amb ma mare i el meu germà, havíem viscut tots quatre amb mon pare tota la vida junts i finalment vaig trobar l'amor, potser per eixa afició a escriure que em va fer donar el salt a viure amb una dona, jo havia viscut però no podia imaginar als meus quaranta-quatre anys que trobaria la meua dona.
    I ves per on ací la tinc, amb totes les seues contrarietats i defectes alhora que amb totes les seues virtuts i belleses.
    La vida dóna moltes voltes creu-me, a poc que t'hi entestes en viure-la, i tu ja ho fas escrivint, és una manera de comprendre, de sentir i en definitiva de viure.

    Uns petons d'amic des de València d'un gairebé fadrí empedreït.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent: no en tinc gaires ganes, de deixar de ser soltera, el que no m'impedeix d'enamorar-me! M'agrada de ser com la Jane Austen, si és que puc.

      Elimina
  4. Clar, cadascun ha de trobar-se a sí mateix com deien els grecs, d'una manera la més tranquil·la i plàcida possible, en aicò i només en això consisteix el trobar-se a sí mateix.
    Tranquil·litat i placidesa sobretot, tot i que de tant en tant sempre tenim una crisi, ja siga d'avorriment, de final d'un projecte, de final d'una relació d'amistat o d'amor, o de la mateixa "falta" inherent a tot sistema, el que cal és ser dins i fora de les crisis.

    Per això m'és tan important la llibertat de poder llegir i escriure, de fer el meu propi discurs, tothom té de discurs el que passa és que hi ha persones que necessitem fer-lo escrit, i per això i per aquestes persones s'inventà la llibertat. Innegociable.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  5. El temps dels darrers vint anys no crec que els hagis perdut, han estat viscuts, i segur que de la millor manera que sabies o podies. Els pròxims vint fes-ho amb la il·lusió de cercar la bellesa de cada instant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi gran part del temps ha estat desaprofitat, però no es pot matar tot el que és gras!

      Elimina
  6. Els escriptors no perden el temps. El regalen.
    La generositat en donar cou quan no te la tornen, però mirat amb perspectiva, ni vols, ni pots ser d' una altra manera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que maco el teu comentari, Enric! Jo he regalat molt de temps, però això només és la necessitat de tocar de peus a terra.

      Elimina
  7. Hòstia, Helena. Ja som dos.
    Dels últims 20 anys es durísim.
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igor, sí, ha estat molt dur, però m'agrada d'anar sempre a contracorrent.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...