En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 15 d’agost de 2012

15 d'agost

Sento pesar
tant si deixo d'escriure
com si insisteixo.
El que ens omple ens embafa,
el que ens buida també.


8 comentaris:

  1. Crec comprendre el sentit del teu bell poema. Sovint he sentit endins aquest estrany dilema.

    Molts petons!

    ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que no suporto gens és el tedi, o l'esplín.
      Gràcies, Helena.

      Elimina
  2. no crec que sigui "pesar" exactament perque no som tan tràgics.
    Com si fos un fill voldríem que allò que escrivim fos millor que nosaltres mateixos.
    I com un fill he après a deixar.los com son: imperfectes amb amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He escollit pesar com a sinònim de penediment. Les connotacions tràgiques no les hi sé veure! Però respecto el teu punt de vista, també sobre els fills. Normalment els descendents són millor que els pares si els pares no són molt bons, i al revés, hi ha molts fills que no superaran mai els seus pares, el meu cas!

      Elimina
  3. donç no te'n penedeixis mai d'escriure que ho fas molt i molt bé.
    Ni tampoc pensis que no superaràs els teus pares. Sóc pare de dos fills i m'espantaria que algun d'ells creiés això. Ells aprenen tant de mi com jo d'ells. I aprenem recíprocament l´única cosa que realment importa aprendre: estimar.
    Un petó de bona nit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he hagut d'aprendre a escriure tota sola, perquè el meu pare no me'n deixava passar ni una quan em corregia, n'he hagut de prescindir. I sempre ha dit que jo no sé escriure, de natural, com d'altres. Se'm dóna més dibuixar, però no ho practico.

      Elimina
  4. Lògicament, quan el mirem com necessitat "tangible", quan la fem acte, o idea passa el fet d'escriure a ser gaudi i és només amb desig quan comencem a viure amb el que desitgem, si diem per exemple: desitge escriure i escric perquè em plau. Ja estem fent no desig sinó gaudi, el fet és escriure sense ser conscient de que el necessitem, així i només així, amb el desig, és quan ens complementa.
    Quan pronunciem o escrivim quelcom allò deixa d'estar viu, queda embalsamat pel llenguatge, mor i passa a ser gaudi.

    Una forta abraçada des de València

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el teu comentari d'aquest cop, Vicent. M'ha quedat clar. Per a mi la poesia és gaudi, tot i que de vegades no men surti.

      Elimina