En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 3 d’agost de 2012

Plenitud

No hi ha full de paper prou gran,
ni llibre prou extens
per encabir-hi
tot el mar que porto dins.
Per això provo de condensar-ho
en un poema.

6 comentaris:

  1. Ha de ser molt difícil de trobar els mots precisos quan per dins et corren mars d'idees. Te'n surts prou bé, però. Tot i així crec que amb un sol poema no n'hi ha prou per reflectir la plenitud del poeta. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia: hi ha poetes dels quals només me n'ha arribat un poema. Però és veritat que cal tenir por de l'home d'un sol llibre (que no recordo com es diu en llatí). Una abraçada!

      Elimina
  2. A tu et porta l'amor al saber i a les paraules com a persona que ets senzilla i no amant de discursos més masculins o més agressius, que els pot tenir perfectament, de fet els hi té, una dona, però tu estimes més el saber, la veritat, potser no series capaç de pair de bon grat que el més important no és la veritat sinó la intenció del discurs, cosa que vaig aprendre amb el meu cunyat, psicòleg i enamorat de la veritat, a la que no puc negar, com vaig fer-ho, però potser pots arribar a aquella veritat que sura entre l'inconscient col·lectiu o el Gran Altre de la Humanitat, eixe potser és el teu destí com a persona, un llegir entre línies.
    I si t'agrada escriure ja m'ho dius tot, necessites eixe discurs que et fa estar en el lloc de la veritat, però potser el teu següent camí siga el de trobar la veritat de la veritat i endinsar-te en la seua paradoxa per a posar-li un límit que ja tristament o joiosament no podràs anomenar mai veritat.
    Escriu i si pots publica en paper, jo m'ho estic plantejant però només per a mi, tenir tot allò meu, i mai no es tot, ja saps que vaig pagar el meu anàlisi amb tres blocs o llibres, doncs ja et dic, tenir tot allò meu en paper i ben relligat, per a si algú volguera saber ja quan jo siga major que he estat, perquè no sempre podré parlar com hui ni com demà, tot canvia i un títol o un valor simbòlic ens dona el miratge de "Ser" quelcom per a sempre.

    Una forta abraçada russafenca-valenciana de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi penso a publicar en paper, Vicent, tot caurà com una fruita madura. Això de la intenció del discurs seria com els advocats, que defenen el que els toca defensar.

      Elimina
  3. Un mar d'inquietuds, Helna. Dificl trobar l'espai físic i real on reflctir-lo, però no així la seua intensitat.

    Ps: Vaig arribar al cim del Mondúver i encara no m'ho crec, això sí, caig ser l'última!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan es puja una muntanya és millor no ser la primera, per acabar sent-ho.

      Elimina