és impossible. Sortosament impossible. Dylan deia: Sempre hi ha algú que ho entendrà. Per tant, només que n´hi hagi un amb qui compartir allò que llegeixes, escrius, pintes o estimes (ademés de la teva pròpia satisfacció) passa de ser una feina ben feta a una feina molt i molt ben feta. Per cert, fent el cafè, distret en el calendari, he vist que demà és el teu sant. FELICITATS i moltes gràcies per escriure. Sempre.
Felicitats Helena, ja he vist, com sempre el comentari anterior i me n'he adonat que hui és el teu sant, jo no solc celebrar-los però no ve malament una felicitació, sempre, ho sé, dóna alegria, així doncs felicitats Helena. I dir-te que som lliures, però clar tenim límits, i podem deixar d'escriure, tot i que no ens sentaria a la llarga massa bé, però, per quina raó hem de deixar de fer una cosa que ens agrada? és com voler deixar de menjar o de dormir, a mi m'agrada; que hi ha qui dirà que sóc esclau del llit o del menjar, jo no m'en considere, sinó que considere el menjar, el llit o l'escriure com vells amics que m'acompanyen en el camí de la vida, i amb ells hi fruïsc, gaudisc i estime.
Bé, et deixe per hui, que tingues un bon dia del teu sant i molts anys que el tingues!!!
Gràcies per la felicitació, Vicent, és el 18 d'agost.
Això que dius del menjar i el dormir seria com respirar. Però no sé per què fins i tot a vegades volem submergir-nos a l'aigua i deixar de respirar uns moments!
Clar, de tant en tant el cos descansa de tanta salut i passem un dia sense dormir, o no mengem durant un parell de dies en casos greus o tenim una crisi de salut, el cos necessita descansar com l'escriptor que ha de descansar de tant en tant, amb una de les seues crisis de creació, o de massa creació.
Bon poema, Helena, molt bo per a la reflexió. No, no és possible. Cal comptar amb l'error (no sempre és nostre, compte amb les culpabilitats nocives) i assumir-lo, i així, juntament amb les belleses del dia, es van tancant les ferides que portarem sempre, potser ja sense dolor.
és impossible. Sortosament impossible.
ResponEliminaDylan deia: Sempre hi ha algú que ho entendrà.
Per tant, només que n´hi hagi un amb qui compartir allò que llegeixes, escrius, pintes o estimes (ademés de la teva pròpia satisfacció) passa de ser una feina ben feta a una feina molt i molt ben feta.
Per cert, fent el cafè, distret en el calendari, he vist que demà és el teu sant. FELICITATS i moltes gràcies per escriure. Sempre.
Uf, no sé, potser algun dia em veuré obligada a parar! Tu tampoc has de deixar d'esciure.
EliminaGràcies per felicitar-me el sant oblidat (gairebé no em felicita ningú, en plenes vacances).
Felicitats Helena, ja he vist, com sempre el comentari anterior i me n'he adonat que hui és el teu sant, jo no solc celebrar-los però no ve malament una felicitació, sempre, ho sé, dóna alegria, així doncs felicitats Helena.
ResponEliminaI dir-te que som lliures, però clar tenim límits, i podem deixar d'escriure, tot i que no ens sentaria a la llarga massa bé, però, per quina raó hem de deixar de fer una cosa que ens agrada? és com voler deixar de menjar o de dormir, a mi m'agrada; que hi ha qui dirà que sóc esclau del llit o del menjar, jo no m'en considere, sinó que considere el menjar, el llit o l'escriure com vells amics que m'acompanyen en el camí de la vida, i amb ells hi fruïsc, gaudisc i estime.
Bé, et deixe per hui, que tingues un bon dia del teu sant i molts anys que el tingues!!!
Un petó d'amic
Vicent
Gràcies per la felicitació, Vicent, és el 18 d'agost.
EliminaAixò que dius del menjar i el dormir seria com respirar. Però no sé per què fins i tot a vegades volem submergir-nos a l'aigua i deixar de respirar uns moments!
Clar, de tant en tant el cos descansa de tanta salut i passem un dia sense dormir, o no mengem durant un parell de dies en casos greus o tenim una crisi de salut, el cos necessita descansar com l'escriptor que ha de descansar de tant en tant, amb una de les seues crisis de creació, o de massa creació.
EliminaNo és bo no donar-se un respir, en tot.
Una abraçada des de Russafa
Vicent
Vicent,
Eliminaés que la monotonia s'ho carrega tot!
Bon poema, Helena, molt bo per a la reflexió.
ResponEliminaNo, no és possible. Cal comptar amb l'error (no sempre és nostre, compte amb les culpabilitats nocives) i assumir-lo, i així, juntament amb les belleses del dia, es van tancant les ferides que portarem sempre, potser ja sense dolor.
Olga, sí que és veritat que les ferides deixen de fer dolor, però deixen marca.
ResponEliminaD'acord. Helena, si avui 18 també és el teu sant, et felicito de tot cor. M'agraden les celebracions, és un dia "nostre".
ResponEliminaMoltes gràcies, Olga! Ja no és el primer cop que em felicites. Molt ben trobat això del dia "nostre".
EliminaEt felicite novament, ara sí, pel teu veritable dia.
ResponEliminaUna abraçada carinyosa des del barri de Russafa de València.
Vicent
Moltes gràcies, Vicent! Una abraçada des de Catalunya!
EliminaFelicitats pel nom, per qui el porta, i per l'enginy que traspassa fronteres. Abraçades i petons!!
ResponEliminaMoltes gràcies, cantireta! Abraçades i petons!!!
EliminaPer molts anys, Helena. Encara que sigui amb retard.
ResponEliminaMoltes gràcies, aquest any acaparo felicitacions!
ResponEliminaUi, vaig tard... felicitats endarrerides. Aquest poema m'ha arribat moltíssim, potser perquè també sóc amant dels impossibles ;)
ResponEliminaGràcies Sílvia. Jo, com Goethe.
Eliminaje, je. M'ha agradat. És emotiu. Suposo que uns quants ens hi veiem reflexats.
ResponEliminaCom si fós possible.
Només uns quants! Gràcies, Igor.
EliminaRes és més possible que l'impossible... com el teu llistat!
ResponEliminaGràcies pels ànims, Lupe!!!
Elimina