En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 28 de gener del 2018

Paret que no oblida

JUANJO Coneixes Granollers? dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

A l'obra vista,
finestrals projectats
que t'alliberen.

Helena Bonals


Luces fingiendo
que se abren los muros.
Muda clausura.

Fackel


Caurà la llum
als murs que ens empresonen.
L'empaitarem.

Carme Rosanas


Llum que allibera
de la presó dels murs.
L'esperit vola

Glòria Bosch i Morera


La llum que busca
en el mur la sortida
de la caverna

A Puigdemont

KEFAS

29 comentaris:

  1. Luces fingiendo
    que se abren los muros.
    Muda clausura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Les llums fingeixen fins que són reals.

      Elimina
    2. Huy, entonces es cuando fingen más. La realidad no garantiza la luz perpetua ni auténtica. Y con frecuencia la luz no es tal sino la brasa de un fuego peligroso. De ello la humanidad sabe mucho. ¿Sabemos?

      Elimina
    3. Fackel,
      Tot depèn de què considerem real, què és nació i què no, per exemple. Hi ha qui només diu la veritat quan escriu literatura o poesia.

      Elimina
    4. Y qué es literatura y qué no, y qué pintura y qué no, y qué comer saludable y qué no, y qué es amor y qué no, y qué es solidaridad y apoyo mutuo y qué no, y qué es sensatez y convivencia y qué no, y qué es mito desfigurador y qué no, etcétera. Disculpa, siempre fui muy polemista y gracias a ello sobreviví en distintos aspectos a los años más negros. Ninguna clase de pensamiento único me va a desviar de serlo. Eso sí, me noto más prudente, sereno y con tendencia al silencio, que no siempre cumplo. Gracias.

      Elimina
    5. Fackel,
      En tot cas si som nació ho hem de dir els catalans, no pas la resta de l'estat espanyol.

      Elimina
    6. És veritat que dir què és poesia i què no és molt complicat, per exemple. Però alguna cosa es fa al capdavall.

      Elimina
  2. Necessitem alliberar-nos Helena. Encara que sigui a través de finestres mudes, de llums cecs, de metàfores necessàries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que dius és un poema per ell sol, Xavier, tot i que no ho poso amb els altres.

      Elimina
  3. Caurà la llum
    als murs que ens empresonen.
    L'empaitarem.


    ResponElimina
  4. Llum que allibera
    de la presó dels murs.
    L'esperit vola

    ResponElimina
  5. La llum que busca
    en el mur la sortida
    de la caverna

    A Puigdemont

    ResponElimina
    Respostes
    1. KEFAS,
      Jo també dedico el meu haiku a Puigdemont, perquè també me l'ha inspirat.

      Elimina
    2. ¿Puedo discrepar? Es que me suena todo esto tanto a incensario católico o nacional catolicista, en el que transcurrió mi infancia...En fin, donde unos ven claridad otros perciben oscuridad. Supongo que los mitos surgieron de ese modo. Gracias por permitirme la libertad de expresión discrepante.

      Elimina
    3. Fackel, en primer lloc deixi’m felicitar-lo pel seu blog, que visito sovint perquè tant el to, com la forma i bona part del fons, m’agraden.
      Fixi’s que comença aquesta entrada amb un insòlit ¿Puedo discrepar?, que és lògic quan creu que està, tal com manifesta posteriorment, en un entorn d’incens “nacional catolicista”. En la Catalunya real, a les antípodes d’aquest entorn, a ningú se li acut excusar-se per discrepar. La discrepància està en l’essència d’aquesta societat.
      Si s’excusa per discrepar i dóna les gràcies per haver-ho pogut fer és que, malgrat que alguns informadors catalans li puguin fer pensar el contrari, està molt lluny de comprendre aquesta societat que, quan parla, acostuma a enraonar, paraula amb un matís racional, no dogmàtic, pragmàtic i flexible, sense traducció directe al castellà.


      Elimina
    4. És evident que hi ha diferències entre les persones, però també entre els països, KEFAS. Jo tinc la sort d'haver nascut a Catalunya...

      Elimina
    5. Gracias, Kefas. La discrepancia debe estar ante y sobre todo en el individuo. La sociedad es reflejo de la agrupación de individuos, sin duda, pero también ella y el humano son susceptibles de ser turbados, manipulados, y dirigidos hacia intereses políticos y económicos de las élites. Se ve con la publicidad, por ejemplo, se ve por los clanes políticos que se autoerigen en rectores de nuestras vidas, ahí y aquí y a nivel mundial. Pero ya somos mayorcitos, aunque no todos quieran serlo, para pensar si nos gusta o no ser del rebaño. Naturalmente, ya lo he dicho muchas veces en mi blog, tengo en mi pasado un acervo de influencia de la cultura social de cierta Cataluña, como la tengo de otras partes, que siempre he apreciado. Siempre he defendido la capacidad polemista que hace cuarenta y más años percibí de allí, la corriente de ideas amplias e internacionalistas, la aportación creativa, y cómo me ha servido para mi autoconstrucción. Trato de entender los distintos ángulos de esa sociedad, pero entender y comprender no significa aceptar, por eso vivo latente la discrepancia, no solo con Cataluña sino con cualquier forma de imposición mental e ideológica. En fin, tema largo. Salud y tolerancia.

      Elimina
    6. Caray, Helena, eso me suena a Tierra Prometida y, si me permites la ironía, acaso os apetezca acabar como Israel, a un precio excesivamente alto. Las diferencias entre personas y países son solo diferencias, ¿quién es mejor o peor? ¿Quién puede decir que donde nace o pace es más feliz y tiene garantizado un futuro? Yo tengo la suerte grande de ser híbrido, de tener componente biológicos de dos territorios distantes de España, y eso me ha permitido tener visiones relativamente diversas. Pero mi suerte es vivir el día a día en mis márgenes de libertad individual que yo me labro con los que se la labran del mismo modo. Como decía Carlos Marx, los que trabajamos (o hemos trabajado) no tenemos patria.

      Bueno, no quiero molestar más

      Elimina
  6. Un vertader miratge que es fon amb el pas del dia.

    ResponElimina
  7. Sempre em meravello del suc que n'arribeu a treure, d'una imatge suggeridora. Una festa per als teus seguidors. Gràcies.

    ResponElimina
  8. El mur quan és imperi
    és que ja cau.
    I no sé si cal
    gaire llum que l'empenyi.
    Jo diria que cau sol.
    Per la seva arrogància.
    PS: la llum no en té cap culpa,
    de tot plegat;
    ja només faltaria això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment sembla que només caiem nosaltres, Jordi. Ës exaltant i depriment alhora.

      Elimina
    2. Com el mur de Berlín... M'anima molt això que dius, Jordi.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...