En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dissabte, 13 de gener del 2018
Investidura
Quan estàs enamorat,
et serveix qualsevol persona,
o bé només aquella que desitges?
De la mateixa manera:
el nostre president,
Carles Puigdemont,
és veritat que no és
imprescindible?
Vaja, Helena! M'ho has fet llegir vàries vegades per entendre-ho i per saber què en penso jo. Allà va: jo vull que es restauri el govern que ens han robat, però també crec que necessitem un govern i potser restaurar el que teníem no ens cobrirà la necessitat perquè faran tots els possibles per tombar-nos-el, amb l'excusa de qualsevol anomalia. Ja ho estan fent. Em dic, després de veure diversos documentals sobre l'1-O, que som el poble qui té la força. El dia del referèndum els vam derrotar. A un preu alt, però els vam derrotar. És aquesta la manera? Tenim capacitat de resistir altres embats com aquell? Fins quan? La clau és la desobediència i la resistència pacífica? Apa, més preguntes.
Teresa, Jo afirmo que és important el què, però també el qui. Per què si no, l'1-O va ser tan important que el president pogués votar? Els símbols importen. El poble és molt important, però és com un toro darrere una capa vermella que els que la mouen saben que l'acabaran dominant, aquest toro. Puigdemont té la bondat, la intel•ligència, el carisma i el lideratge. Això no és tan fàcil de tenir. O és que no hi ha sempre diferències, en qualsevol cosa que et plantegis? Tothom és matrïcula d'honor, en una classe? Digue'm qui el pot substituir ara mateix.
Gemma, Jo penso com Vicenç Villatoro, que escric per entendre. He volgut entendre per què sento, per què penso que és Puigdemont sí o sí. Un poema és bo si t'allibera, encara que no arribis a ningú més que tu mateixa. Jo ja he parlat.
Carme, Acabo de llegir que Mas també diu que no és imprescindible. Però Mas també l'erra, com quan va dir que havia de manar la llista més votada i no el tripartit.
Jo, com la Teresa Duch, m'estic fent moltes preguntes. I recordo més que mai aquest poema de Salvador Espriu:
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.
No perdem la fe. Confiem que serem capaços de consensuar un full de ruta vencedor. Tants esforços, tants sacrificis de tanta gent, mereixen una reflexió serena que ens ajudi a seguir el "camí d'accés al ple domini de la terra". Jo crec que ho farem. Com deien els Esquirols:
"Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió; com la terra és incerta, així sóc jo. Dubtaré del compromís i a voltes diré no, o em mancarà, quan calgui, decisió.
Però lluny a l'horitzó, ja lliure de l'engany, veuré milers com jo que van vencent la por. Alleugeriré el pas duent amb mi el sarró, i avivaré amb el cant el pas dels meus companys."
Els que sí que són prescindibles són els que el van fer fora de casa.
ResponEliminaMolt bona, Xavier!
EliminaVaja, Helena! M'ho has fet llegir vàries vegades per entendre-ho i per saber què en penso jo.
ResponEliminaAllà va: jo vull que es restauri el govern que ens han robat, però també crec que necessitem un govern i potser restaurar el que teníem no ens cobrirà la necessitat perquè faran tots els possibles per tombar-nos-el, amb l'excusa de qualsevol anomalia. Ja ho estan fent.
Em dic, després de veure diversos documentals sobre l'1-O, que som el poble qui té la força. El dia del referèndum els vam derrotar. A un preu alt, però els vam derrotar. És aquesta la manera? Tenim capacitat de resistir altres embats com aquell? Fins quan? La clau és la desobediència i la resistència pacífica? Apa, més preguntes.
Teresa,
EliminaJo afirmo que és important el què, però també el qui. Per què si no, l'1-O va ser tan important que el president pogués votar? Els símbols importen. El poble és molt important, però és com un toro darrere una capa vermella que els que la mouen saben que l'acabaran dominant, aquest toro.
Puigdemont té la bondat, la intel•ligència, el carisma i el lideratge. Això no és tan fàcil de tenir. O és que no hi ha sempre diferències, en qualsevol cosa que et plantegis? Tothom és matrïcula d'honor, en una classe? Digue'm qui el pot substituir ara mateix.
Ostres, ara feia dies que no venia i m'has sorprès amb aquest poema polític. Però no sé la resposta. Dubto. Quan tingui una opinió formada, tonaré.
ResponEliminaGemma,
EliminaJo penso com Vicenç Villatoro, que escric per entendre. He volgut entendre per què sento, per què penso que és Puigdemont sí o sí. Un poema és bo si t'allibera, encara que no arribis a ningú més que tu mateixa. Jo ja he parlat.
Quan estàs enamorada només serveix una persona: aquella. Ningú més.
ResponEliminaAra mateix, jo espero que pugui governar en Puigdemont. No sé si és imprescindible, però com a mínim ens és molt necessari.
Carme,
EliminaAcabo de llegir que Mas també diu que no és imprescindible. Però Mas també l'erra, com quan va dir que havia de manar la llista més votada i no el tripartit.
Jo, com la Teresa Duch, m'estic fent moltes preguntes. I recordo més que mai aquest poema de Salvador Espriu:
ResponEliminaA vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Salvador ESPRIU
Alguna cosa es perdrà sense Puigdemont, Montse.
EliminaNo perdem la fe. Confiem que serem capaços de consensuar un full de ruta vencedor. Tants esforços, tants sacrificis de tanta gent, mereixen una reflexió serena que ens ajudi a seguir el "camí d'accés al ple domini de la terra". Jo crec que ho farem. Com deien els Esquirols:
ResponElimina"Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il·lusió;
com la terra és incerta,
així sóc jo.
Dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà, quan calgui,
decisió.
Però lluny a l'horitzó,
ja lliure de l'engany,
veuré milers com jo
que van vencent la por.
Alleugeriré el pas
duent amb mi el sarró,
i avivaré amb el cant
el pas dels meus companys."
Reeixirem!