Diuen que primer
era la poesia recitada.
Els clàssics, els trobadors,
ho tenien clar.
La bellesa robada
de quan l'amor
esdevé paper escrit
sempre es pot regenerar
en cada nou recital que fas.
La mètrica, el ritme i la rima,
l'única part de la realitat
material que accepto.
Parodiant els clàssics:
ResponElimina"Puix que fa poesia, escoltem-la"
Xavier,
EliminaEm sona molt! Com era la frase original?
L'original, sembla que és del segle XVII: "Pus parla en català, Déu li'n don Glòria"
EliminaModernitzada per Joan Fuster:"Puix parla en català… vegem què ha dit"
Regenerem el que faci falta... som amos i senyors dels nostres versos... :)
ResponEliminaSí senyor, Carme. Sempre ens queden els recitals.
EliminaQuan llegim poesia, sense veu, també l'estem recitant només per a nosaltres.
ResponEliminaPotser sí, Consol. És una bona manera de veure-ho.
EliminaEls sentiments es regeneren, doncs la poesia també i precisament això la fa viva.
ResponEliminaAlfonso,
EliminaQue bé que eis sentiments es regenerin. Jo que sempre penso que tot s'acaba.
SÍ, NO IMPORTAN LAS REGLAS, LA POESÍA ES POESÍA.
ResponEliminaABRAZOS
ReltiH,
Eliminamolt d'acord.
Abraçades!
Recitar una poesia que surt del cor és un dels plaers que gaudeixo sempre que puc. I escoltar-la.
ResponEliminaLes teves sempre m'arriben, Helena.
És que tu recites molt bé, Glòria! Moltes gràcies.
Elimina