En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 13 de setembre del 2015

Les restes del dia

Peixos inexorablement atrets
per l'ham que ha d'acabar amb ells.
Poetes que belluguen la cua
fora de l'aigua regalada d'on
no haurien d'haver eixit mai.
a

14 comentaris:

  1. Carme Rosanas13 de setembre del 2015, a les 19:13

    Els poetes belluguen la cua pertot on poden...;)
    Ben fet que fan...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals13 de setembre del 2015, a les 19:28

      Però la belluguen, la cua, sobretot fora de l'aigua, Carme.

      Elimina
  2. cantireta13 de setembre del 2015, a les 21:55

    Ais... en canvi, jo sóc de secà, ves!

    :-DDD

    ResponElimina
  3. KRT14 de setembre del 2015, a les 0:35

    Un peix fora de l'aigua deu bellugar la cua espasmòdicament. Un poeta (o prosista) que bellugui la cua pel sol que més escalfa o per on hi hagi benefici més fàcil, serà un belluguet, però ja no més un poeta. S'haurà allunyat irremissiblement de la seva "difícil bondat,viril dignitat,fidel llibertat". "Mai non curvasti il logoro /
    dorso a ricchi, ai potenti", Gràcies pels teus poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals14 de setembre del 2015, a les 14:41

      Ramon,
      oi que la primera cita és d'Espriu? El meu pare ho ha detectat pels adjectius davant dels substantius.

      Elimina
    2. KRT14 de setembre del 2015, a les 20:08

      Hahaha, sí, és d'Espriu, el teu pare és un crac! I això que ni hi havia cap superlatíu en -issim...

      Elimina
    3. Helena Bonals14 de setembre del 2015, a les 20:16

      I de quin poema es tracta? Tens una erudició i una saviesa estupendes!

      Elimina
    4. KRT21 de setembre del 2015, a les 23:43

      Perdona que he trigat a veure la teva qüestió. És el poema VIII de 'Llibre de Sinera':

      http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/11/espriu-al-vell-orb.html

      Elimina
    5. Helena Bonals22 de setembre del 2015, a les 9:59

      Gracies, Ramon. Realment és un final contundent.

      Elimina
  4. Glo.Bos.blog14 de setembre del 2015, a les 18:31

    L'ham, com un imant, fascina a tots els peixos i a alguns poetes.

    ResponElimina
  5. xavier pujol15 de setembre del 2015, a les 13:20

    L'ham dels (i les) poetes també atreu els lectors.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...