En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 9 de setembre del 2013

Dos rius paral·lels

Dues persones que s'estimen
són com dos ulls generant perspectiva,
com un parell d'auriculars en estereo,
com dues corxeres agafades per dalt.
Que es fonen en una sola mirada.

11 comentaris:

  1. Helena, el teu poema em retrotreu a Mahalta, als versos de Màrius Torres 'Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels / fem el mateix camí sota els mateixos cels'; i a les paraules que parlen de 'la tristesa de l’efímera consistència del seu món (que) es reconvertí en amor a partir de la contemplació dels ulls d’aquella noia.' (Mahalta, Figura de dona a la poesia de Màrius Torres).
    Riu paral·lel és un dels atributs que li tinc atorgat a la musa Majestuosa.

    ResponElimina
  2. :) Sí, és així.

    Dos rius que s'estimen sempre acaben trobant-se jugant a la mar.

    Un abraç Helena.

    ResponElimina
  3. Precioses paraules Helena... dos rius paral·lels que desemboquen al mateix mar. M'ha agradat molt quan has parlat d'estereo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba,
      doncs això de l'estereo no és una paraula gens lírica! Gràcies!

      Elimina
  4. Helena, el teu comentari del poema de Mahalta mereix un deu!
    L'any 2010 va ser el centenari del neixement de Màrius Torres i a Lleida se li van fer nombrosos homenatges. En un dels actes d'homenatge hi va assistir el germà del poeta, Víctor Torres, el qual va fer una descripció de com era Mahalta i les circumstàncies de quan es van conéixer, ella i Màrius, i com va transcórrer la seva relació al sanatori de Puig d'Olena.
    Pel que fa al teu poema, és magnífic i estan molt ben trobades les figures dels auriculars i les corxeres agafades.
    Que potser estàs enamorada, Helena?

    ResponElimina
  5. Helena, no deixis d'estimar. Se'ns acabarien les corxeres de la partitura...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...