En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 25 de juliol de 2013

Ostracisme

Com un tren que no arrenca,
la teva vida ha estat
en gran part temps perdut.
Ara escrius sense pausa
per omplir aquella buidor
que pot tornar
en qualsevol moment.

21 comentaris:

  1. Un bon poema, Helena.

    Fins i tot en els moments més plens i més enlluernats, no deixem enrere el risc de la buidor... sempre hi és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      és fàcil d'inspirar-se en la pròpia vida. La buidor que no torni mai més!

      Elimina
  2. M'hi has retratat. Espere que no em torne la buidor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta que t'hi hagis projectat, Jpmerch!

      Elimina
  3. Només et diré una cosa, cap vida és una vida perduda, escriure, llegir, estimar, odiar, treballar, etc. és viure i hem de pensar el fet d'escriure com el que és, viure la vida amb intensitat, i si hi ha algú que et llegeix doncs això ho complementa tot. Tot.

    Una abraçada russafenca

    Vicent

    ResponElimina
  4. Que maco això que dius, Vicent, però jo no vull una vida sense poder escriure.

    ResponElimina
  5. Oh, la màgia dels records,
    tots ells descarnats;
    i la recerca del temps perdut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això dels records descarnats, Abel! És ben bé així.

      Elimina
    2. Helena, Excelsa!
      No hi ha temps perduts:
      són travesses de deserts fetes
      de retrobaments i silencis.
      No hi ha buidors:
      són absències de sospirs fetes
      de penes i melangies.

      Elimina
    3. Abel,
      la veu de l'experiència! Millor la tristesa que no pas la manca d'animació, deia Forster.

      Elimina
    4. Experiència i ostracisme,
      em sento manllevat,
      necessito una habitació amb vistes!

      Elimina
  6. És cert que hi ha etapes de buidor i a més quan les vius penses que seran eternes. Jo ara les veig com etapes necessàries i sovint beneficioses perquè poden afavorir el canvi positiu o el renéixer. I també estic d'acord amb la Carme, sempre hi ha un espai de buidor, un espai que ens permet avançar.
    M'agrada el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      la idea em va venir quan el tren on anava no arrencava. És veritat que la buidor, que penses eterna, ajuda a la plenitud a la llarga.

      Elimina
  7. No crec que siga temps perdut. Potser sense aquest "temps perdut" ara no podríem escriure, no ho sé, potser...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí, novesflors. Tot ajuda, encara que sigui anar contracorrent.

      Elimina
  8. El temps és difícil de trovar i fàcil de perdre però hi ha moments que m'agrada perdre el temps i ser un perdut.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt saludable de perdre el temps de tant en tant, Funámbulus!

      Elimina
  9. Temps perdut... De tot en treus algun profit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma,
      de tot en trec profit, fins de la parada d'un tren!

      Elimina
  10. La metàfora del tren que no arrenca és molt potent. Jo sóc de les que es posa nerviosa i va mirant el rellotge tota l'estona. M'agradaria fer com tu i trobar-hi un poema o una idea.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La metàfora del tren que no arrenca se m'ha quedat gravada, perquè crec que algú s'havia suïcidat quan em va passar això.

      Elimina