En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 2 de juliol de 2013

Els atavismes

La llibertat,
com el que t'enlluerna,
no et pertany pas.
El poema recull
el que resta del dia.

11 comentaris:

  1. O el que resta de mi... :)

    Bon dia, Helena!!!

    ResponElimina
  2. Certament Helena, ni la llibertat ni els poemes ni les mateixes paraules o sentiments no ens pertanyen, ja deia Plató que al món de les idees, eixe cel de les ànimes hi havia tot, tot el que una persona, animal o cosa és capaç de pensar, sentir o somniar, de fet què eren les estissores abans d'inventar-se? Ho has pensat?

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les paraules o sentiments no ens pertanyen, és molt interessant, Vicent. Jo no sabia que estava dient això, així doncs el poema no em pertany!

      Elimina
  3. Helena,
    avui, precisament avui, em moc tot enlluernat i tinc la sensació de no sentir-me lliure sinó dolçament atrapat per algú que actua en mi com si fos una droga. Avui, precisament avui, és l'aniversari de la musa Primigènia.
    De bon matí li he escrit:
    "Et porto sempre al meu cor, estimada!
    A tot arreu, sense distàncies en l'espai; en tot moment, sense distàncies en el temps!
    No envelleixis mai, fes-te més bella cada dia!"
    Llavors, Helena, serà veritat això que dius en els teus versos, que la llibertat i qui m'enlluerna no em pertanyen pas?

    ResponElimina
  4. Jo crec que la llibertat de Catalunya sí que ens pertany. Però la individual és plena d'atavismes. Ho veig així, encara que em contradigui.

    ResponElimina
  5. Helena, tu fas una miqueta de trampa: canvies de registre per sorpresa... O potser he estat jo... curt de mires i espès per a entendre les coses a primer cop d'ull.
    Vols una cosa més atàvica que la llibertat, les llibertats de Catalunya? Està segrestada, però, aquesta llibertat?
    Crec que per a desenredar aquests nusos -llibertats col·lectives, llibertats individuals-, hauríem de passar unes quantes estones, tête à tête, dialogant i argumentant... I segur que encara ens quedaríem curts!
    Els teus versos, doncs, Helena, van referits a la llibertat col·lectiva, igual que l'enlluernament?

    ResponElimina
  6. No hi pensava, en la col·lectiva, en fer el poema, hi he pensat després. I me n'adono que em contradic. Personalment ho veig tot de color negre i ple de llum alhora, si és que això és possible! Però no em sembla atàvica la llibertat de Catalunya, em sembla més propera que la personal.

    ResponElimina
  7. Amb aquestes reflexions teves, Helena, haurem d'aprofundir en la Història i la seva dialèctica -color negre i ple de llum alhora!-, en la Sociologia, en la Psicologia i, si molt m'apures, també en l'Antropologia!

    ResponElimina
  8. En l'intent de posseir la llibertat l'estem empresonant. M'agrada molt aquesta idea!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      moltes gràcies, el teu comentari val per deu poemes meus!

      Elimina