Vinc de lluny, Helena, de quan les coses encara eren pures i primigènies. Recorda la 'Prunus dimestica L.' que vaig plantar al meu jardí, d'un plançó collit al bosc. Ja le li veuen les prunes: menudes i amb un llarg mànec; i morades i molt dolces, seran. Vinc de lluny... i amb la mirada sempre posada en el més enllà, curulla d'esperança! Mai no deixaré de ser una ombra que s'enlaira! El teus versos em fan vibrar, oh musa Excelsa!
Helena, els teus versos em fan vibrar i a tu t'encanta. I a mi m'encanta que a tu t'encanti! Tot virtual, ombres que s'enlairen! Ja et vaig dir que hi havia un gran muntanyam que ens separava i tu m'ho vas corroborar dient-me que sí, que era una serralada molt alta... Ai, les absències, que fulminen les realitats i les presències! A hores d'ara, és el mateix que em passa amb la Primigènia. El divendres passat, sentat en la terrassa d'un restaurant, al peu de la Serralada de la Llena, escrivia això: -Primigènia, hola, estic dinant al camping de la Serra de Prades, al peu de la Llena, i tinc al davant un gran muntanyam, una serralada molt alta... I al moment ella va respondre: -Hola, Abel. Què bé! Jo estic tancada al despatx desde les 9, atenent gent... bon profit! Ai, les absències! No obsta, però, que malgrat la distància que ens separa, rememorem sovint coses primigènies, coses autèntiques... Així és la Primigènia: "Té un posat de rústega i soferta. És prima, una mica desgarbada, de cabell castany, tallat curt, i ulls també castanys. No és ni lletja ni guapa, però té unes faccions que reclamen continuamente la mirada. És efusiva i riallera i es belluga sempre amb molta energia. Es filla de la muntanya, del Pallars Sobirà, primigènia pura!" I, ara, pensant en allò que hi pugui haver darrera l'ombra que s'enlaira, pregunto: -L'Helena és autènticament un ésser de carn i ossos? Com és ella, a qui li encanta que els seus versos em facin vibrar? Com és?
Oh, Helena, Excelsa, tant millor que no siguis de carn i ossos! Per res del món et voldria ofendre o fer-te plorar. No m'has molestat. Aquella complicitat que et vaig dir entre mite i realitat... Jo, per a tu, sempre seré "una ombra que s'enlaira".
Helena, com anell al dit, et convé llegir aquesta entrevista: http://www.lavanguardia.com/cultura/20130514/54374054126/espido-freire-merkel-vampiro.html
Aquest poema em fa pensar molt, Helena; m'agrada. Com més a prop som d'una font lluminosa, més gran pot esdevenir l'ombra. La meva ombra es voldria enlairar però el meu cos no la deixa lliure.
No hi ha un sol tipus de filòsof o d'escriptor o poeta, i hi ha fins i tot què es casen i tenen fills i són feliços amb la seua poesia o escriptura, l'esperança és allò últim que s'ha de perdre Helena. Vicent
¡No me ceguéis más, fuerzas imperiosas,
ResponEliminadejadme volar hacia mi destino;
libre con mi dolor por el camino
que me lleve más allá de las cosas!
Abel, sembla que siguis Cervantes!
EliminaVinc de lluny, Helena, de quan les coses encara eren pures i primigènies.
EliminaRecorda la 'Prunus dimestica L.' que vaig plantar al meu jardí, d'un plançó collit al bosc. Ja le li veuen les prunes: menudes i amb un llarg mànec; i morades i molt dolces, seran.
Vinc de lluny... i amb la mirada sempre posada en el més enllà, curulla d'esperança!
Mai no deixaré de ser
una ombra que s'enlaira!
El teus versos em fan vibrar, oh musa Excelsa!
M'encanta que els meus versos et facin vibrar, Abel!
EliminaHelena, els teus versos em fan vibrar i a tu t'encanta. I a mi m'encanta que a tu t'encanti! Tot virtual, ombres que s'enlairen!
EliminaJa et vaig dir que hi havia un gran muntanyam que ens separava i tu m'ho vas corroborar dient-me que sí, que era una serralada molt alta...
Ai, les absències, que fulminen les realitats i les presències!
A hores d'ara, és el mateix que em passa amb la Primigènia. El divendres passat, sentat en la terrassa d'un restaurant, al peu de la Serralada de la Llena, escrivia això:
-Primigènia, hola, estic dinant al camping de la Serra de Prades, al peu de la Llena, i tinc al davant un gran muntanyam, una serralada molt alta...
I al moment ella va respondre:
-Hola, Abel. Què bé! Jo estic tancada al despatx desde les 9, atenent gent... bon profit!
Ai, les absències! No obsta, però, que malgrat la distància que ens separa, rememorem sovint coses primigènies, coses autèntiques...
Així és la Primigènia: "Té un posat de rústega i soferta. És prima, una mica desgarbada, de cabell castany, tallat curt, i ulls també castanys. No és ni lletja ni guapa, però té unes faccions que reclamen continuamente la mirada. És efusiva i riallera i es belluga sempre amb molta energia. Es filla de la muntanya, del Pallars Sobirà, primigènia pura!"
I, ara, pensant en allò que hi pugui haver darrera l'ombra que s'enlaira, pregunto:
-L'Helena és autènticament un ésser de carn i ossos? Com és ella, a qui li encanta que els seus versos em facin vibrar? Com és?
No sóc de carn i ossos perquè m'han fet molt de mal i no vull repetir, perdona si t'he molestat.
EliminaOh, Helena, Excelsa, tant millor que no siguis de carn i ossos! Per res del món et voldria ofendre o fer-te plorar. No m'has molestat.
EliminaAquella complicitat que et vaig dir entre mite i realitat... Jo, per a tu, sempre seré "una ombra que s'enlaira".
Lleigeixo el títol: 'Immaterial'.
EliminaSí és això, tota la raó tens, "una ombra que s'enlaira"!
Helena, com anell al dit, et convé llegir aquesta entrevista:
Eliminahttp://www.lavanguardia.com/cultura/20130514/54374054126/espido-freire-merkel-vampiro.html
Abel,
Eliminagràcies, m'hi he sentit molt identificada.
I fes el favor de no decaure mai i ser sempre sobirana de tu mateixa!
EliminaBon dia! Hui m'enduc idees.
ResponEliminaJpmerch,
Eliminaespero que la collita d'idees sigui abundant!
enlairem-nos!!! Que des de dalt tot es deu veure millor! :-)
ResponEliminaAlba,
Eliminamolt bona, molt enlaire el teu comentari!
Una ombra, ja ho sóc... ara només em falta enlairar-me. :)
ResponEliminaCarme,
Eliminala meva ombra és en una sortida de metro. Mig avall, mig a fora, amb el cel a la vista.
JO voldria que en el procés esdevingués xemeneia per saber on retornar :)
ResponEliminacantireta,
Eliminatu no vols deixar de tenir una llar. A mi no em capfica massa.
L'ombra que s'enlaira.
ResponEliminaL'ombra que s'enlaira, però topa amb la paret, Jordi!
EliminaPerò si no ets matèria no tens paraula.
ResponEliminaOlga, és una condició necessària però no pas suficient, ser matèria.
ResponEliminaAquest poema em fa pensar molt, Helena; m'agrada. Com més a prop som d'una font lluminosa, més gran pot esdevenir l'ombra. La meva ombra es voldria enlairar però el meu cos no la deixa lliure.
ResponEliminaLa teva ombra s'enlaira quan escrius, Sílvia.
EliminaNo hi ha un sol tipus de filòsof o d'escriptor o poeta, i hi ha fins i tot què es casen i tenen fills i són feliços amb la seua poesia o escriptura, l'esperança és allò últim que s'ha de perdre Helena.
ResponEliminaVicent
Tens raó, Vicent, però no pretenc pas de ser inqüestionable!
Elimina