En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 29 de maig de 2013

Com cireres

No deixaràs anar mai
la tija que ens uneix.
Ets fidel per naturalesa.


19 comentaris:

  1. Normalment quan una persona és fidel se sol ajuntar amb dones o homes també fidels, hi ha casos en que no, però no són els més probables, el que passa cada tardor, cada primavera normalment és la consagració de la primavera, en la que cal demostrar eixa fidelitat, és la prova de l'amor, de l'amistat, de l'Amor en majúscules i cal donar el que més volem a una persona a la que estimem, donar-lo simbòlicament per a poder fruir de la que més ens estimem en paus, i quan siga possible.

    Una abraçada ben russafenca

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      la veu poètica està dient que no ha deixat mai ningú, amb una excepció que confirma la regla.

      Elimina
  2. La tija uneix físicament les cireres però la fidelitat, penso jo, va més enllà d'aquesta unió. Per mi la fidelitat és més lleieltat i amor envers l'altra cirera al llarg del temps, encara que la tija es trenqui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      la tija per a mi és una metàfora de la unió més com ho dius tu, pràcticament immaterial. Jo també sóc lleial al llarg del temps!

      Elimina
  3. Visc al carrer Montserrat Roig
    i, llegint els teus versos,
    penso en 'El temps de les cireres'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      jo l'he llegit aquest llibre. Ja no hi sóc, en aquest temps, però mai no he estat tan feliç com ara.

      Elimina
  4. Helena,
    tots som fills d'un temps i de la seva crònica, el temps de les cireres de cadascú.
    La màgia està en saber escoltar i entendre la remor dels dies que passen per a no deixar de ser feliços, mai.
    Sempitern temps de cireres!

    ResponElimina
  5. Recorde quan jo era petita i me les penjava a les orelles, unides per la tija, com si fossen arracades, però a la fi… me les menjava :)

    T'he contestat (tot i que una mica tard) a l'entrada anterior.

    ResponElimina
    Respostes
    1. novesflors,
      jo també ho feia! Són maques les cireres, a banda de molt bones.

      Elimina
    2. Helena, sóc nena (ui, ara rima i tot:)

      Elimina
  6. ...el que és fidel per naturalesa , no necessita complements per ser-ho...ho és, tot i a pesar del que passi.
    Una bona entrada i uns excel·lents comentaris

    ResponElimina
  7. És fidel a contracorrent, i malgrat tot, la persona fidel. Per experiència sé que en corren poques.

    ResponElimina
  8. El meu avi deia que els diners són com les cireres, sempre s'enreden. Mai vaig saber què volia dir amb això.

    ResponElimina
  9. El meu pare diu que quan estires una cirera, normalment, amb les tiges, n'arrossegues unes altres. Suposo que els diners criden més diners, tant per guanyar-ne com per gastar-los.

    Bona parèmia per al Jordi Dorca.

    ResponElimina
  10. La fidelitat la veig unida al compromís i aquest es pot anar renovant amb el temps o es pot trencar. I podem continuar sent persones fidels.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      jo no conec el deixar algú, amb una excepció. Tinc una extraordinària generositat de cor!

      Elimina
  11. M'agrada aquest concepte de fidelitat... i el comparteixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Tu també ets fidel per naturalesa!

      Elimina