En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 14 de desembre de 2011

Proesia

Les persones no volen,
no com la majoria dels ocells,
i no se'n senten pas gaire.
Jo sóc un cargol
i no unà àliga,
que diu la cançó,
i no puc deixar d'envejar
els que volen,
els més lírics,
els més capaços.

8 comentaris:

  1. A vegades no tenim la capacitat per adonar-nos de que els ocells voldrien ser com nosaltres tot i que sovint alguns el més capaços fem "proeses" per triar els nostres vents.
    Una abraçada Helena.

    ResponElimina
  2. Ho has copsat molt bé, Rafael. M'agrada aquesta contradicció que hi veus.

    ResponElimina
  3. Volare, sempre volare.
    M'agrada molt que hagis passat a l'acció poètica.

    ResponElimina
  4. Em costa però m'agrada! S'ha de brodar...

    ResponElimina
  5. Proesia!, no me n'havia adonat.
    I proeses!, i tant que sí.
    Jordi D.

    ResponElimina
  6. Jordi: això de proesia també es pot interpretar com a poesia prosaica, tot i que la pronunciació no hi ajuda.

    ResponElimina
  7. Helena, que els cargols s'arrosseguen i tu sobresurts per entre els cims. No sé si voles o no com un ocell, però la teua imaginació sobrevola fins a l'infinit i més enllà.

    Molt encertada la definició de proesia!!!

    ResponElimina
  8. Tot el que tu vulguis, Joana, però com tu i el Jordi no pas!

    ResponElimina