En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 25 de febrer del 2025

D'un costat a l'altre



Una persona de cada cent.
Un Van Gogh el geni del qual
ningú reconeixia.
Que aquell que va a contracorrent
a la llarga esdevindrà corrent principal.
Malalts que poden ser no normals,
sinó extra normals.
Amb el temperament, el lideratge, la creativitat.
I la sensibilitat, la resiliència, 
la dignitat davant l'estigma.

a

4 comentaris:

  1. Carme Rosanas25 de febrer del 2025, a les 18:27

    És difícil definir i saber què és normal i que no... jo sempre penso que hi ha de tot, a tot arreu, hi ha normals i extra normals (per seguir el mot del teu poema) a tot arreu, tinguin el diagnostic que tinguin i fins i tot encara que no en tinguin cap.

    Hi ha persones molt admirables.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals25 de febrer del 2025, a les 20:00

    Jo sóc una d'aquestes persones, Carme. Sense necessitat que m'ho corrobori ningú.

    ResponElimina
  3. xavier pujol25 de febrer del 2025, a les 21:07

    M'agrada el començament: una persona.
    Les classificacions, a vegades són sobreres.
    Una poesia.

    ResponElimina
  4. Fackel26 de febrer del 2025, a les 9:06

    ¿Eres por ti o eres por otro?
    ¿Vives para ti o vives para los demás?
    ¿Dónde está el límite
    para la aproximación o para la ruptura?
    ¿Qué clama tu naturaleza
    que los otros estén dispuestos a aceptar?
    ¿Qué debes admitir de fuera
    que no reprima tu magma?
    ¿Quién decide sobre la normalidad
    sino el interés tribal?
    ¿Cómo vivir sin ser expulsado
    pero tampoco sin morir día a día
    en tu sometimiento?

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...