Imatge dins
Associació Fotogràfica Jaume Oller
Sempre m'han dit que soc molt exigent en tot.
Això és la meva virtut tant com el meu defecte.
I també em poden dir que soc ofensiva de tan perfecta,
malgrat que no soc gens perfeccionista.
És el que prové de la meva solitud i m'hi torna,
una vegada rere l'altra; el que m'ha dut a escriure,
just quan la vida començava a escapar-se'm de les mans.
Que per a mi l'entramat no cedeix, ni l'estigma minva.
Però l'equilibri d'aquest festejador buit
és el que ningú no em podrà prendre mai.
Que soc tan digna de la joia com l'alba que neix.
L'exigència ja ho té, pot ser virtut o defecte, o les dues coses alhora.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Sa lluna, crec que la majoria de qualitats són virtut I defecte alhora.
EliminaEstic d'acord amb el que diu sa lluna: les dues coses alhora.
ResponEliminaJo m'he fixat en els tres darrers versos, que em semblen extraordinaris.
Diuen tantes coses en poques paraules!
Una abraçada
Moltes gràcies, Carme, però la veritat és que no sóc conscient del tot del que diuen les meves paraules, perquè no les podia transmetre d'altra manera que en aquest poema. Després els lectors us podeu quedar amb la vostra impressió de tot plegat. D'això es tracta.
EliminaM'agrada el mot "festejador" per descriure els seients de pedra vora finestra a les cases antigues: al castell de Balsareny n'hi ha a totes les cambres.
ResponEliminaEl poema està molt bé. L'autoexigència sempre és una virtut, enfront dels qui fan les coses de forma barroera; però, com tot, seguint el precepte d'Apol·lo, s'ha de prendre amb mesura, i res en excés. I la solitud, la introspecció, és necessària a l'hora d'expressar els propis sentiments i vivències i convertir-les en art. La perfecció no pot ser mai ofensiva (tampoc no ens hem d'obsessionar a assolir-la). Els quatre últims versos són magnífics. L'estigma no s'esborra, però l'estructura es manté ferma i garanteix l'equilibri. La consciència de la dignitat i dels drets que no es poden arrabassar. Chapeau.
Els festejadors són tan bells, Ramon! Mirant per la finestra de la bona vista que tots cerquem.
ResponEliminaSoc l'Helena, en aquest i els altres missatges, és que escric des d 'una tauleta.
Y yo que creo (o pienso) que la vida no se escapa de las manos (salvo cuando dejas de vivir que entonces todo se escapa) sino que busca sus maneras de adecuarse a nuestro cuerpo y se adapta a las imprevistas circunstancias...
ResponEliminaFackel,
EliminaÉs veritat, Seneca deia que passi el que passi la vida continua exactament igual. Però Margarit deia allò del professor que "començava a perdre el seu demà". Jo a partir dels 36 anys, que vaig posar-me a escriure, que no trobo cap home que m'agradi que no estigui casat. La qual cosa ja em va bé, al capdavall.
Ser exigent amb un mateix ho trobo com una virtut. La que fa que no deixem de banda els nostres anhels, fins arribar a aconseguir el nostre grial particular.... penso que fas bé !.
ResponEliminaBona setmana ;)
Moltes gràcies, Artur, tot i que s'ha de tenir somnis però no ser-ne esclau, que deia Kipling.
EliminaCara a cara.
ResponEliminaSi pot ser mirant-se els dos alhora, Xavier.
Elimina