Fotografia d'una amiga meva
Com el gebre sobre la vegetació,
la neu ha escrit en la partitura
amb clau de sol dels teus cabells
una melodia continguda,
la de la bellesa amb la bellesa,
de la innocència amb la innocència.
No tinguis pressa a espolsar-te-la,
que ja es fondrà ben aviat.
I ja de gran maldaràs per trobar
en els cabells blancs
una ombra de les joies que,
en aquest instant copsat per qui t'estima,
decoren la teva testa de nena.
Preciòs Helena, m'agrada que t'hagi inspirat tant
ResponEliminaDe res Núria, és senzilla, la foto, però carregada de sentit.
EliminaHelena
Molt bonic, Helena, molt bona la comparació amb els cabells blancs que tindrà de gran.
ResponEliminaLa fotografia també és molt bonica.
Carme,
EliminaDarrerament, des que tinc la cama enguixada, els faig com xurros, els poemes. Moltes gràcies!
Hola, Anònim: M'ha agradat aquesta contestació a Carme, amb això de què els faig els poemes com a xurros. Vaja! Cuida't la cama a poc a poc, que això és molt mal.
EliminaSalutacions.
Te ha salido muy bien el poema, tan reflexivo, extrayendo conclusiones a partir de la escarcha. La naturaleza exterior siempre motiva a la íntima.
ResponEliminaMoltes gràcies, Fackel! Però m’han dit que el començament del poema és previsible. Després deu anar millorant. És una mica al•legòric, aquest poema. A mi la infantesa sempre m’inspira.
EliminaHola, Helena: Un poema per a recapacitar tot el sentit. Et note com si fora una metàfora darrere d'una altra. Vol espolsar-se la neu, però l'estima decorar la testa de la nena. M'ha fet pensar prou. Sí.
ResponEliminaBona nit i fins demà.
A dormir.
Cordialment.
Sí, Rafael, uns metàfora rere l’altra. Bona nit!
EliminaPreciós el poema, m'agrada moltíssim!
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Ui que bé, sa lluna! M'agrada d'arribar a l'ànima dels meus lectors.
EliminaA mi m'agrada molt el poema, des de l'inici fins al final. És magnífic.
ResponEliminaRamon, aquest poema m'ha sortit així perquè la imatge s'ho val.
ResponElimina