GARCIA, Juan
Quan aquestes ombres
deixaran de ser-ho
i serem tu i jo?
Quan tu i jo
esdevindrem inefables
enamorant-nos de debò?
GARCIA, Juan
És l'art, que és un misteri,
o més aviat l'espectador?
L'intèrpret els connecta.
Abstracte o realista,
sempre vols transcendir,
tendir cap amunt.
M'agraden molt els primers els de tu i jo... tots quatre fan pensar. Penso que potser és precisament ara que són més inefables que mai, ara que s'escapen dels enamoraments convencionals, ara que ningú pot explicar-los.
ResponEliminaI sobre els qu parlen de l'art, la pregunta queda a l'aire, però si en tants casos hi ha algú que sap veure el misteri i algú que no i també algú que sap veure-hi la transcendència i altres no... com a mínim, com a mínim, ha de quedar ben repartit... l'espectador hi té un gran paper, també.
Carme,
ResponEliminaA mi també m'agraden les dues primeres estrofes, que fan un poema, encara que semblin haikus! M'agrada molt el que dius d'escapar-se dels enamoraments convencionals. És així, i a qui no li agradi que es foti!
Crec que just a l'instant que s'ofereix a l'espectador, l'art perd el significat real de l'artista, encara que sigui en un mínim detall. Cadascú és el propi intèrpret de l'obra i qui li pot donar transcendència o no.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Bona reflexió, sa lluna!
EliminaSereu tots dos, però procureu no perdre mai la vostra ombra, que és una amiga silenciosa i amable, que només veiem quan hi ha llum. Una abraçada, Helena.
ResponEliminaOlga,
ResponEliminaAquesta ombra pot ser tan passat com futur. Depèn de si es projecta endavant o endarrere.
M'agrada molt el teu comentari!
En el primer necessites estar enamorada d'ell, i ser ell i tu, no ser ombres.
ResponEliminaEn el segon, busques l'art en la fotografia, siga misteri o realitat.
Has tingut molta fantasia.
Encara no m'ha passat mai això que dius, Rafael. Mentrestant continuo amb les ombres, l'inefable, que prou que m'omple.
EliminaSobre el segon, l'encertes molt.
Hola, Helena: Vaja, t'ho he dit d'una manera que no és. Bé està, Continua així. M'alegre que t'òmpliga molt.
EliminaA propòsit. Estic llegint “Ara Pla” i és un llibre d'alta cultura i de molta intel·ligència. És molt entretingut. A poc a poc, el llegiré.
ResponEliminaEt comente també que prompte, tindre un relat històric editat, no sé quan, però demà o despús-demà podrà estar editat. Ja et dirè.
Bona nit i fins demà.
Rafael,
EliminaNo ets l'únic a qui agrada l'Ara Pla! N'estic molt contenta!
Quan m'ho diguis et llegeixo, gràcies.
M'alegre que estigues contenta, de què vaja llegint-te aquest llibre de Pla.
ResponEliminaCordialment.
Foto una:
ResponEliminaCuando las sombras se funden
sus dueños desaparecen
Foto dos:
Aproximación y distancia:
las que contactan una imagen (objeto)
con un espectador (sujeto)
Fackel,
EliminaSi les ombres es fonen és que ja tenim tot el que hem de tenir, encara que els amos de les ombres desapareixin. M'agrada molt el que dius!
Això de l'objecte i el subjecte també!
Por un 2023 afortunado y siempre saludable, Helena.
ResponEliminaQue sigui tan bon any com aquest, almenys, Fackel!
EliminaPer connectar tots dos (o tres) poemes:
ResponEliminaL'ombra de l'artista resta projectada en la seva obra.
Xavier,
EliminaBravo pel que dius!
Me agradan mucho los dos poemas.
ResponEliminaEl primero es misterioso. Los enamorados aman la luz en el otro. Cuando aparecen las sombras y los demonios tienden a escapar. Generalmente las relaciones se rompen en ese punto. Si se resiste la tendencia a huir y se convive con la luz
y la sombra del otro y el otro también acepta nuestros demonios...o se llega a una aberración de relación o se trasciende la dualidad y se produce un verdadero amor incondicional.
El segundo poema retrata bien el arte. Debe conectarnos con algo más grande que nosotros mismos y que la propia obra artística.
Un beso
Ana,
EliminaA mi no m'ha passat mai el que dius sobre el primer poema.
El que dius sobre el segon m'agrada molt.
Dos bons poemes que fan reflexionar. Mira que se n'han arribat a escriure, de poemes d'amor! Però tens raó, al capdavall l'amor sempre és inefable. Es viu i fa viure, se sent i fa sentir, il·lumina i escalfa, però costa de copsar-ho amb paraules, i tan senzill com semblaria. I pel que fa a l'art plàstica, com a la poesia i a la música, certament és l'espectador-lector-oient qui les recrea i les fa seves per conferir-los un sentit nou, únic, propi. I que ho expliquis tan bé!
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaM'agrada molt que diguis que ho explico tan bé! Es fa el que es pot!